Els millors filòsofs de l'edat mitjana que descobriràs a continuació són representants del segon gran període de la filosofia, que va substituir la filosofia clàssica i seria desplaçat després de mil anys per la filosofia moderna.
Sant Tomàs d'Aquino, Sant Agustí d'Hipona, Guillem d'Occam i Giordano Bruno són només alguns representants dels diferents corrents dins d'aquest període marcat pel cristianisme i el problema de l'existència de déu.
Les principals característiques de la filosofia medieval
El mil·lenni que s'obre amb la filosofia medieval està totalment marcat per l'escolàstica, és a dir, el control de l'església sobre el pensament filosòfic. L'essencial d'aquest període és la reflexió entorn de l'existència de déu i el pes de l'absolut.
1. Una filosofia del cristianisme
El monopoli de l'església sobre la societat veu la filosofia com una amenaça quant a la seva funció de pensament crític, però aviat entén que pot ser una eina poderosa per a justificar per la via racional el misteri de la fe.
La principal característica de la filosofia medieval és que està al servei del cristianisme i els seus postulats: la teologia. La reflexió entorn de l'home durant el període clàssic perd interès i la filosofia se centra en la justificació de l'existència de déu i la seva compatibilitat amb els mètodes racionals. Déu desplaça l'home, i emergeix com l'absolut.
2. El monopoli de l'església
Com a doctrina oficial de l'església, i com que l'educació estava en mans del clergat, els filòsofs de l'època medieval són teòlegs, és a dir, pertanyen a l'estament clerical. Per això, una de les característiques de la filosofia medieval és l'absència de llibertat, l'escassa dissidència, i la direcció unívoca de les teories.
L'única diversitat que s'observa en la filosofia medieval la marquen les diferències religioses: l'impuls de la filosofia àrab i l'estudi de la filosofia per l'escola judaica.
3. La influència del neoplatonisme
Des del segle V al segle XIII els principals pensadors es van basar en les teories de Plató i el seu raonament entorn de l'existència d'un absolut.
La seva vigència i el seu desenvolupament es va donar, sobretot, per la interpretació de Plató feta per Sant Agustí, però també pel famós argument ontològic de Sant Guillem de Canterbury per a provar l'existència de Déu: «Tots nosaltres tenim dins la idea que Déu és l'ésser més perfecte que puc imaginar. Si això és així, Déu ha d'existir, ja que si no fos així jo podria imaginar un altre ésser encara més perfecte: el mateix Déu, però existint. Per tant, queda demostrat que Déu, que és l'ésser més perfecte que puc imaginar, existeix».
4. La consolidació de l'aristotelisme
A partir del segle XIII, els treballs de Tomàs d'Aquino i Alberto Magno fan un gir a la interpretació sobre l'existència de Déu i inauguren una etapa de predomini del pensament aristotèlic.
Aquesta època es basa en quatre idees fonamentals d'Aristòtil: l'univers és etern, l'ànima humana no és immortal, la raó i la fe són dues coses diferents, i també són diferents l'essència i l'existència. A partir d'aquests supòsits, s'intenta teixir una teoria general sobre l'existència d'un ésser que ordeni el món.
5. La unitat entre la fe i la raó
Aquest va ser el gran quid de la qüestió. Els primers pensadors de l'edat mitjana, guiats per la supremacia de l'absolut, negaven qualsevol separació entre la fe i la raó: tots dos formaven part del mateix i, per tant, la raó tenia la funció de justificar la fe.
A mesura que el neoplatonisme es va diluint i torna l'aristotelisme, aquesta idea perd pes i es va consolidant la creença que raó i fe són dues coses separades. Aleshores, tots els intents de pensadors com Tomàs d'Aquino van encaminats a fer compatibles tots dos aspectes, per la qual cosa la filosofia adquireix un paper molt més complex.
Els filòsofs de l'edat mitjana més destacats
Control del pensament per part de l'església, la raó sotmesa a la justificació de la fe, l'explicació de Déu com a tema central, l'abandonament de les preocupacions sobre l'home… Els següents pensadors s'emmarquen en el domini de l'escolàstica.
1. Pere Llombard
Aquest bisbe italià del segle XII va ser el primer a donar a la teologia un mètode científic, perquè va aixecar un edifici sistemàtic de teoria escolàstica que va romandre durant segles com la base dels filòsofs de l'edat mitjana.
La seva genialitat? Va recopilar els fonaments del pensament cristià i va afegir una sèrie de preguntes a les quals va respondre donant una perspectiva contrària. Per aquesta contraposició, va donar a la nova filosofia un caràcter dialèctic i, tot i que en realitat deixava moltes preguntes sense respondre, en definitiva consolidava un mètode de discussió.
2. Tomàs d'Aquino
Sens dubte aquest teòleg italià pertanyent a l'Ordre dels Predicadors va ser un dels més influents de l'Edat Mitjana i els segles posteriors. Per a ell, raó i fe eren dues realitats autònomes, però per la seva font i el seu objecte, la fe era superior a la raó.
Tot el seu esforç va encaminat a fer compatibles totes dues dimensions. Com ho aconsegueix? Per mitjà de la raó, Déu és simple. Segons la fe, Déu és la trinitat, però dins de la trinitat conserva la unitat i, per tant, és simple. A partir d'aquí crea un sistema que justifica l'existència de Déu a través de cinc premisses.
Segons la teoria del moviment, ja que tot el que es mou ho fa mogut per un altre, és necessària l'existència d'algú que mogui sense ser mogut: Déu.
Segons la teoria de la causalitat, ja que tota causa té una causa, és necessària l'existència d'una causa que no sigui causada: Déu.
Segons la teoria de la contingència, tots els objectes del món són contingents, i per això necessiten un ésser que doni sentit a l'univers: Déu.
Segons la teoria de la perfecció, tot els objectes són imperfectes, i per això és necessària l'existència de la perfecció absoluta: Déu.
Segons la teoria de l'ordre del món, tots els objectes de l'univers, animats i inanimats, compleixen una funció. És necessari que algú estableixi aquest ordre: Déu.
3. Sant Agustí d'Hipona
L'altre gran nom de la filosofia medieval és Sant Agustí, considerat un dels majors pensadors de tota la història i conegut pels seus llibres 'Confessions' i 'La ciutat de Déu'. La seva teoria es basa en l'ús del racionalisme per a penetrar en l'esperit i, de fet, se'l considera el precedent del 'cogito ergo sum' de Descartes.
Sant Agustí diu que la ment, en dubtar, es fa conscient de si mateixa:«si m'enganyo, existeixo». La percepció del món exterior, per tant, pot conduir a l'error, i el camí cap a la certesa no és un altre que la interioritat. Déu viu en el més íntim de cadascun, i podem conèixer-lo mitjançant la il·luminació.
Un dels grans llegats d'aquest filòsof va ser la seva teoria sobre el mal. Segons Sant Agustí, tot el que Déu crea és bo, el mal no és més que l'absència de bé i el resultat de la indesitjable llibertat de l'home (teoria del lliure albir).
4. Guillem d'Occam
Aquest frare franciscà escocès es va fer famós per crear un innovador sistema de raonament conegut com la Navalla d'Occam. Aquesta es basa en un principi: «En igualtat de condicions, l'explicació més senzilla sol ser la més probable».
Aquesta pretensió científica la situa com un dels precursors medievals de la filosofia moderna, perquè és dels primers que separa fe i raó. Segons Guillermo d'Occam, l'única manera d'explicar l'existència de déu és la fe, i mentre que els individus són una realitat, Déu és una idea que només resideix en la ment dels homes.
Guillem d'Occam va viure tota la seva vida sota l'estricta observança de la pobresa, i va morir a causa de la pesta negra.
5. Joan Escot Eriúgena
Partidari d'un sistema racional i unitari, trenca amb la tradició eclesiàstica que Déu i el món són realitats diferents. Raó i fe són dos mètodes vàlids, però la raó ha de ser predominant per a accedir al coneixement.
Perseguit per la Inquisició, tot i que salvat pel poder reial, aquest teòleg accepta la possibilitat de creure en Déu, però tot seguit fa un plantejament molt interessant: si establim uns atributs per a Déu, l'estem limitant al raonament, i déu està més enllà de la raó. Déu està per sobre de l'ésser.
Al costat de Tommaso Campanella, Joan Escot Eriúgena va ser considerat el pensador metafísic més determinant de la filosofia medieval.
6. Jean Buridán
Aquest filòsof francès del segle XIV deixeble de Guillem d'Occam ha passat a la història com l'inspirador de l'escepticisme religiós. És l'autor de la famosa paradoxa: «Déu existeix; ni la proposició anterior ni aquesta són certes».
També és conegut per haver motivat la metàfora de l' 'ase de Buridán'. Com a teòric racionalista defensant el concepte del lliure albir, l'ésser humà disposa de la raó per a prendre lliurement una decisió. Els seus contraris van intentar ridiculitzar-lo posant d'exemple un ase que no sap decidir entre dos munts de fenc, i acaba morint d'inanició.
A més, Buridán és conegut com el precursor dels principis de Newton, Copèrnic i Galileu, perquè és el creador de l'ímpetu i la inèrcia: «L'ímpetu, proporcional a la massa i a la velocitat impartida per l'agent del moviment, manté el mòbil en el seu estat de moviment sense necessitat d'accions ulteriors».
7. Joan Duns Escot
Conegut també com a 'Doctor Subtil', aquest teòleg escocès va acabar canonitzat com a sant. Els seus estudis se centren en l'intent de demostrar l'existència de Déu i els seus atributs mitjançant l'ús d'un mètode deductiu.
Va ser un pensador molt original que va tractar d'absorbir les herències més importants del període, però alhora va marcar unes certes distàncies respecte de l'agustinisme i el tomisme. Intenta evitar en tot moment l'abstracció i l'idealisme, i es manté en el materialisme i la raó per a afirmar l'existència de Déu en la voluntat i la llibertat.
Al costat de Guillem d'Occam, Joan Duns Escot ofereix el marc mental necessari per a entendre la transició entre filosofia escolàstica i filosofia moderna. La clau per a entendre la seva obra és la distinció entre l'enteniment i la voluntat.
Els filòsofs medievals espanyols més importants
Sant Isidor de Sevilla va ser sens dubte el teòleg espanyol més important de l'Edat Mitjana, però no ha de menysprear-se el paper de l'Escola de Traductors de Toledo, on brilla la figura de l'arquebisbe Julià, o el paper dels filòsofs àrabs del regne de Castella.
8. Sant Isidor de Sevilla
Considerat un dels Pares de l'Església, Sant Isidor va ser arquebisbe de Sevilla i va contribuir a la conversió dels visigots al cristianisme i a l'erradicació de l'arrianisme (secta) a través de la consolidació de la visió canònica de la naturalesa de Crist.
Les aportacions de Sant Isidor de Sevilla a la filosofia medieval es basen en considerar la disciplina filosòfica l'estudi de les qüestions humanes i divines (mitjançant la divisió en filosofia natural, moral i racional), en reconèixer la immensitat de Déu com la concepció d'un ens dins de totes les coses, de manera eterna i atemporal, i l'home com l'ésser suprem de totes les criatures creat a imatge i semblança del Creador.
La filosofia de Sant Isidor no és original, però suposa el primer intent de racionalitzar les concepcions filosòfiques de l'església, que serà la base de l'escolàstica.
9. Julià de Toledo
Des de l'Escola de Traductors de Toledo, aquest lloc havia estat un dels grans focus de pensament teològic a l'Espanya medieval. El seu pensament va tenir impacte en la doctrina catòlica i va suposar un desafiament a la filosofia canònica de la cúria romana.
La particularitat de les seves idees és que intenta trobar respostes sòlides i racionals a qüestions que l'església resol des de premisses absurdes.
Així, per exemple, mentre que la doctrina eclesiàstica afirma que l'home ressuscitaria amb el mateix cos que tenia en vida, Julián de Toledo planteja diverses preguntes que evita la separació entre doctrina i món sensible.
La figura de Julià de Toledo en l'àmbit filosòfic va romandre durant els segles següents com el precedent del qüestionament i reordenació de l'escatologia cristiana, sobretot pel que fa al món de les ànimes i a la resurrecció dels morts.
10. Ibn Ezra
La mescla de les civilitzacions jueva i àrab en la cultura andalusina va donar lloc a una rica font de pensament el major exponent del qual és Abraham ben Meir Ibn Ezra, que va destacar en els camps de l'astronomia, la gramàtica, la medicina, les matemàtiques, la poesia i la filosofia.
Ibn Ezra va destacar per la seva original interpretació de la Bíblia i els textos sagrats jueus, i pel seu esforç des de les influències neoplatòniques de trobar una resposta a la pregunta de per què els justos sofreixen desgràcies sense raó aparent.
Sobre l'origen del mal, i basant-se en la interpretació lliure del Llibre de Job, Ibn Ezra va arribar a la conclusió que els éssers humans neixen amb una substància perfecta i una forma imperfecta, i «aquesta és la causa de les desgràcies que succeeixen a l'ànima, al cos, o a tots dos, a la riquesa, als fills, a les dones i als amics».
Referències bibliogràfiques
Saranyana, J. I. (2003). La filosofía medieval. Ediciones Universidad de Navarra, SA.
Escudé, C. (2011). Neoplatonismo y pluralismo filosófico medieval: un engoque politológico (No. 475). Serie Documentos de Trabajo.
Grabmann, M. (1928). Historia de la filosofía medieval. Traducció de Salvador Minguijón. Transcripció del text publicada per Editorial Labor SA en.
Armes, G., & Saint Augustine (of Hippo). (1955). La moral de san Agustín. Asilo de huérfanos del Sagrado Corazón de Jesús.
Gilson, E. (1943). El tomismo: introducción a la filosofía de Santo Tomàs de Aquino.