Aquest 25-N es presenta inusual, enmig d’una pandèmia que ens va portar a viure un confinament total de moltes setmanes. En aquells dies vam trobar a faltar amigues, familiars, fins i tot poder anar a treballar, en resum, aquelles rutines que ens donen seguretat.
Aquesta nova manera de viure el dia a dia va ser, però, el pitjor malson per a aquelles dones que pateixen a la llar violència masclista, i no ens referim només a la parella, sinó també a cuidadores o servei de la llar, que estan treballant de manera interna.
Totes aquestes dones van quedar confinades en una convivència permanent i forçosa amb el seu agressor. La impossibilitat de sortir de casa les va impedir buscar ajuda institucional o extra institucional (veïnes, amigues, família...) La xarxa extra institucional és de vegades la que aixeca l’alerta, la que detecta que una no està bé, no pas sempre perquè porti morats al cos, sinó perquè també hi ha aquell maltractament psicològic que no es veu, que es va patint dia a dia, i que et va fent cada cop més petita, sense forces per denunciar-lo. Amb la por que el teu maltractador t’enxampi mentre truques per demanar ajuda, o et trobi missatges al mòbil que l’inculpin, i tot sigui pitjor.
El testimoni d’una d’aquestes dones parlant de la seva parella, ens en pot donar una idea:
“Ja de per sí et sents presonera i aïllada, imagina sense poder sortir de casa. Perquè el maltractador és imprevisible. Tu pots fer una llista mental de 20.000 coses que el cabregen, i mai ho encertaràs (...) Quan finalment t’adones d’això, comences a viure el terror. I en el terror no hi ha lleis, no hi ha ordre. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment. Multiplica això, essent optimista, per 16 hores al dia, les que ell està despert. Tot el dia alerta, intentant que ni tu ni els teus fills s’apropin a la zona de perill, aquella que, ni tan sols saps on està, però que en realitat és a tot arreu”.
Aquest testimoni explicava que quan veu a la televisió que alguna dona ha mort a mans del seu marit, sembla que es justifiqui la notícia amb un “mai havia denunciat”, i es mor de ràbia “quan et maltracten, no només tens por de que tot encara pugui anar a pitjor, també tens molta vergonya que t’estigui passant això”.
Reivindiquem doncs, en aquest 25-N tan singular, la sororitat, estar atentes a qualsevol senyal d’alerta de la nostra veïna, la nostra amiga, la clienta que ens ve a comprar... aquesta xarxa és important, com també ho és, i molt, l’ajuda institucional, i una legislació clara i ferma, sense fissures.
Des d’Esquerra Republicana del Tarragonès ens sumem a la lluita contra la violència masclista. No estàs sola, podem ser la teva veu.