42 anys sense ell i 25 mancats de la seva obra emblemàtica, el velòdrom. Cada any, el 25 de maig ens ve a la memòria la persona que fou clau en la ‘petita gran’ història esportiva de la nostre vila, Ramon Guinovart. L’home que va portar a la vida ciclista local uns importants èxits, no per haver triomfat en curses, que també, sinó per haver aconseguit una instal·lació com el velòdrom vendrellenc, que fou escola de ciclistes.
Anirem enllaçant un recull de records, sense ordre ni cronologia, que procurarem que vesteixin la vida del nostre protagonista i la seva obra. En els darrers temps, entrenava i disputava competicions a la pista el corredor Esparza, considerat un dels millors esprinters del ciclisme estatal. També Melcior Mauri, que fou triomfador en la darrera vetllada celebrada en la enyorada instal·lació. Poc temps després, podíem veure com destacava de manera brillant en el camp internacional de l’especialitat.
L’entrada al món de la bicicleta del nostre protagonista, Ramon Guinovart, va tenir un ample ressò. És en el seu petit obrador on, com artesà, aconsegueix interessants èxits, fent a mida perfectes màquines gràcies al seu cop d’ull i també per disposar de l’especial mesurador de cames que s’havia fet i que consistia en un cordill d’emplomar amb petits nusos que només ell coneixia i sabia com utilitzar. Encertava totalment la mida del quadre i així el ciclista aconseguia aprofitar al màxim el seu esforç sobre la bici. Aconsellava sempre entrenar-se al velòdrom i així l’esportista adquiria una bona posició sobre la bicicleta i aprenia a desenvolupar-se amb seguretat dins el pilot, a més de saber trobar el lloc adequat quan s’apropava el final de la cursa per aconseguir ser el primer a trepitjar la meta.
El velòdrom del Club d’Esports va ser el primer de ciment de l’estat espanyol (cal recordar que en aquells temps eren de terra o bé de fusta) i és en Guinovart qui afrontà el repte de ser pioner en aquest tipus d’infraestructures. Aquesta pista era valorada amb elogis tant per ciclistes d'aquí com per corredors de renom internacional, tals com Brunel, Decuizer, Bartolozzi, Tocaseli, Depaepe i molts d'altres.
Joves vendrellencs i comarcals va llançar-se a entrenar sobre el ciment de la pista, a més de disputar les diferents proves que s'organitzaven. Una de les més populars fou La cursa del pavo per les festes de Nadal, i per descomptat les de fires i festa major. Recordem els ciclistes vendrellencs: Rafecas Gual, Garcia, Olivé, Soler, Socias, Jané, Casellas, Ferret, Colet, Vidal, Velasco o Picazo.
En Guinovart no es limita a ajudar i orientar a joves aficionats a gaudir del seu esport predilecte. Té l’inesgotable capacitat d'organitzar, sol o amb col·laboradors, competicions al velòdrom que convoquen aficionats de tota Catalunya per gaudir de les espectaculars carreres a l'americana, amb els seus apassionats esprints. Els que van assistir a aquestes reunions amb ciclistes poden presumir d'haver vist en acció a figures tan importants com Poblet, Timoner, Van Loy, Hugo Koblet, Boher, Bahamontes, Iturat, Ametller, Esmatges, Coscoyela o Bertran.
En Guinovart fou també home clau en l'organització del campionat conegut com Intervelòdroms. Durant quatre anys, els nostres ciclistes aficionats (Delfí Ferrer, Cinto Tomàs, Joaquim Marín, Miquel Martell, David Duran, Marcelí Güixens, Santvicenç, Silverio P., Rafecas, Enric...) s'enfrontaren amb equips de pistards de Barcelona, Mataró, Lleida, Igualada, Vilafranca i Tortosa. Els èxits esportius foren d’allò més espectaculars i es van aconseguir les millors entrades de públic de tota la història esportiva de la capital del Baix Penedès.
Com escrivíem al principi d'aquest incomplet, però voluntariós, relat, han passat 42 anys de l’adeu a l'home, i 30 de l'enderrocament de la seva obra, el velòdrom. Quan passegem per les instal·lacions del Club d'Esports Vendrell, trobem a faltar un tros d'aquella pista de ciment en un parterre o jardí, on un escrit ens recordés, a mena de testimoniatge, la persona que no va buscar mai reconeixement públic o institucional, que no es va moure mai per interès de cap tipus, sinó sols per l'estimació a un esport que l'apassionava i el desig que el jovent pogués gaudir de la grandesa del ciclisme.
No podem veure ni tocar el reconeixement físic que mereixes, però la teva dedicació a favor de l'esport ciclista resta en la memòria dels que et vam conèixer i dels qui van saber de la teva tasca. Gràcies Ramon Guinovart!