Aquest passat diumenge, el CD Castelló i el Centre d'Esports Sabadell confirmaven els seus respectius ascensos a la Segona Divisió després de superar totes les fases eliminatòries dels play-offs d'ascens. Dos clubs tan històrics com el Nàstic, i amb tanta o més experiència a les categories de plata i d'or del futbol espanyol, tornen al segon esglaó del futbol nacional deu i cinc anys després, respectivament. Els seus botxins són Cornellà i Barça B, tots dos, també, del grup 3 de la Segona B, fet que demostra el nivell d'aquesta lliga.
Orelluts i arlequinats toquen el cel després de trepitjar el fang. Una història recent que comparteixen, malgrat que per als primers més trista que per als segons. I és que ambdós clubs vénen de realitzar una temporada anterior, la 2018/2019, nefasta. El Castelló, que el 2010 va iniciar una caiguda en picat des dels play-offs per pujar Primera fins al pou de Tercera que gairebé el fa desaparèixer, tornava la temporada passada a Segona B amb les expectatives altes. Tot i estar en posicions de descens durant moltes jornades, va acabar evitant-lo pels pèls. A Sabadell, una primera meitat de temporada per oblidar de la mà de l'actual entrenador del Nàstic, Toni Seligrat, en què l'equip també va ser a la cua de la classificació, va obligar la institució a mitja campanya a reformular l'estructura directiva del club amb figures històriques i compromeses amb la institució, com el periodista Àxel Torres, l'exjugador Juvenal Edjogo o l'excapità i actual entrenador, Antonio Hidalgo. El resultat, el tenim als nassos.
Un èxit rotund en tan sols una temporada i mitja, a la Nova Creu Alta, en què un dels protagonistes, al centre de la defensa, ha estat el tarragoní i format al Nàstic Aleix Coch —qui, per cert, va celebrar l'ascens el diumenge a Marbella amb la bandera de Tarragona penjada a l'esquena. Fill de l'Enric i nebot del Santi i el Ramon —tres germans amb sang grana que poden dir ben alt que van disputar l'última temporada del Nàstic a Tercera Divisió, la 90/91—, l'Aleix s'ha hagut de convertir en jugador professional fora de casa, després de jugar a l'Hospitalet i el Badalona. Els seus cosins, Joel i Denís, tot i que amb sorts ben diferents, també van haver de fer les maletes per jugar a la categoria de bronze.
Ni a Castelló ni a Sabadell els han caigut els anells per 'emmerdar-se' de fang fins als pulmons. N'han sabut sortir, amb paciència i treball, i no ho han fet simplement cridant als quatre vents que el seu lloc és a la Segona Divisió. El seu lloc, ara, sí que és la Segona per perseverança i per resiliència. Dit això, caldria, crec, que a Can Nàstic, directiva, jugadors i també afició ens apliquéssim 'el cuentu'. Tornarem si ens ho guanyem i si creixem pas a pas amb una idea clara. I ens convé, ja que de no ser així pot ser, inclús, que una permanència signifiqui un descens. Recordem-ho, a partir de la temporada 2021/2022 entrarà en vigor la nova Segona B Pro, que ocuparà el tercer lloc en el podi de les categories, i si el Nàstic no hi accedeix, passarà de la tercera a la quarta sense cap demèrit.
Però bé, més enllà d'aquest recordatori que m'han permès fer els de la Plana baixa i els que també van poder gaudir de l'Aníbal Zurdo, escric aquestes línies perquè em faig una pregunta: on és l'ADN Nàstic? Un ADN que porten incorporat Aleix Coch, Sergi Cardona, Sergio Montero o Joel Lasso. N'estic segur. Està clar, sí, alguns més que altres, perquè n'hi ha que s'hi han criat i n'hi ha que no. Però, com a mínim, tots ells tenen i han tingut ganes, joventut i ambició. I tots aquests atributs, per desgràcia, els han de lluir i desenvolupar fora del Nou Estadi.
És per això, com molts aficionats quan el club va acomiadar Cardona per les xarxes socials sense utilitzar —què curiós— la famosa etiqueta, que em pregunto on ha quedat l'ADN Nàstic. Perquè quan els granes van baixar a Segona B, el president va assegurar que era un pas enrere per a fer-ne dos endavant, i com a afegit, amb gent de la casa i de la terra. I sí, tenim en Gerard Oliva, el Pol Domingo i el Fran Carbia, esperem. I també, la Segona Divisió B és una categoria que requereix experiència i una sèrie de qualitats que no són gaire usuals en els jugadors joves. Però existeix un filial que any rere any filtra promeses, algunes de les quals poden ser realitats només plantar els dos peus al primer equip, però no s'hi confia. Fa l'efecte que hi ha massa pressió, potser innecessària, i la conclusió és que el Nàstic és un club que fa de tràmit o bé de trampolí per als jugadors.