Dimarts 14 de gener. Moltes persones de Tarragona i província recordarem el pànic que vam sentir i és un dia que recordaré sempre. Jo buscava a les cadenes de televisió i en les xarxes socials les novetats que es donaven. ¿Qui m'havia de dir que aquell dia encara seria pitjor per a mi i per a la nostra família?
L'Aleix (el meu fill de cinc anys) se'm queda adormit a la falda mentre el meu marit fa les bosses d'aigua per escalfar el llit. Quan anem al llit ve el meu marit a agafar-lo perquè jo em pugui aixecar i anar tots a dormir. Les bosses ja fa una estona que escalfen el llit. Quan m'aixeco del sofà sento l'Aleix com crida; descriure aquells crits de dolor i pànic és encara aterridor. Mentre son pare el tapa, ell comença a saltar i a cridar, s'ha rebentat la bossa d'aigua i s'està cremant la cameta.
La meva reacció és posar-lo a la dutxa per mullar-lo amb aigua freda però en veure la cama sense pell el poso al cotxe i corro cap a l'hospital del Vendrell. Li hidraten amb sèrum les ferides i li fan les primeres cures, indicant-me que l'endemà l'hauran de continuar tractant al CAP. Després de la primera cura li puja la febre i torno a l'hospital, on el pediatre de guàrdia el deixa ingressat, ja que ells tenen els mitjans perquè l'Aleix no pateixi.
«Tenim els mitjans i avenços perquè cap nen pateixi», em diu el pediatre de guàrdia. En una hora i mitja estem a l'habitació. Hi havia gent i amistats que em deien que tragués el nen "d'aquell hospital..." però jo escric aquesta carta perquè "aquell hospital" també mereix rebre crítiques bones, crítiques que facin saber a la gent que tenen un personal increïble, passant pels tres pediatres que han atès el meu fill i volent donar les gràcies en especial a Guille, un gran pediatre, sense passar per alt el doctor Ozaeta ni el doctor Fatairi: sou meravellosos!
També vull donar les gràcies a totes les infermeres de la primera planta per aquest tracte magnífic. Em faltarà tota una vida per agrair el bé que ho feu i la prova són els petons dolços que l'Aleix us ha donat! Sou la canya, noies! No donaré noms perquè segur que m'oblidaria d'alguna de vosaltres i no seria just.
Amb tota aquesta història m'agradaria que totes les persones que algun cop han pogut tenir una mala experiència pensin que tots som persones i que si ha d'anar malament anirà malament en qualsevol hospital. No sabeu el gran equip que dia a dia treballa en aquest hospital. Gràcies, mil gràcies, equipàs.