Ens van tenir dues hores segrestats a dins del Teatre Metropol, repartint missatges als fidels amb més o menys fortuna. Però per entendre la càrrega semiòtica de l'acte central a Tarragona de l'antigaconvergència —a mi, que sóc un romàntic, m'agrada dir-ne així— només calia estar apostat cinc minuts a l'entrada de la sala.
I allà estava jo, fumant mitja pipa de tabac danès aromatitzat amb cirera. En l'espai d'aquests cinc minuts van entrar quatre personatges, els pesos importants del partit i de la campanya. Primer va arribar Ferran Bel, amb aquest aire estrany d'irlandès foll, a peu de dalt de la Rambla, presumiblement del pàrquing o de tocar ferro, fets indestriables de la vida tarragonina. Va passar discret, netejant la paret amb l'americana i es va esmunyir al Metropol amb talent ninja. Més tard a l'escenari, el cap de llista per Tarragona en substitució del porrerenc il·lustre Rull, va fer el discurs més abrandat, excitant les baixes passions de la concurrència i demanant una ovació continuada per als presos polítics i els exiliats. Però a l'arribada va donar compte dels seus dons sobrenaturals per a l'anguileig.
Artur Mas i Laura Borràs van fer la seva entrada triomfal en cotxe presidencial, junts. Al primer, sorprenentment, semblava que no el conegués ningú i va endinsar-se al Metropol solemne i somrient. A Borràs, en canvi, dos grups de hooligans masculins la van victorejar amb proclames com «Laura, ets la millor!» o «Laura tot ho fas bé!». La futura presidenta va haver d'acostar-se als fans a saludar-los i agrair-los el suport. No s'hi va voler refregar gaire per por d'encomanar-los la galipàndria de la que tot Catalunya en segueix l'evolució mèdica hora a hora. El 'refredat nacional', com ell mateixa en diu.
Tot seguit, va fer acte de presència el MHP Joaquim Torra, amb el somriure canònic d'aquesta nova generació del partit i caminant de pressa, esquivant periodistes. Va ser el moment més divertit de la vetllada, perquè la gent que estàvem a la porta fent bulto vam haver d'escortar la seva entrada al Metropol i protegir-lo d'una agressió d'una periodista de la Sexta. La noia, presa d'un frenesí informatiu, li volia treure una declaració negant per a tot Espanya que fos el mag Gàndalf, però no va calcular bé la intensitat dels seus moviments i se li tirava a sobre empenyent el President cap a la porta de vidre. La gent d'ordre de Convergència, indignada, es va interposar entre els dos, amb crits de «Al President no se l'espitja!». Torra va superar la barrera, però en una escena digna de Benny Hill, l'exalcalde de Tarragona Joan Miquel Nadal es va posar a perseguir la periodista pel vestíbul repetint insistentment «Perdoni, senyoreta, li puc fer una pregunta?» La noia, visiblement nerviosa, va ignorar el requeriment fins a quatre vegades fins que li va haver de dir a Nadal «es que ahora no puedo responder preguntas». Li vaig haver de preguntar a l'insigne homenot convergent què li volia preguntar a la periodista que volia preguntar a Torra, i em va dir que només li volia fer veure que no era el tracte més adequat a un President de la Generalitat.
Al final, tothom cap dins. Era un vespre fred a Tarragona i la gent de JuntsxCat van treure les jaquetes de pell i els plumons per donar-se caliu mútuament. Els convergents segueixen sent gent que vesteix amb elegància i poca ostentació, colors nets i peces discretes. Pantalons més cenyits i absència de corbates, ajustats a la moda del segle. Poca gent jove, la majoria assessors de premsa i assistents polítics, pendents en temps real de tots els tuits i notícies als digitals. El teatre ple. A platea tota la plèiade de càrrecs del partit a les institucions del Camp de Tarragona, alguns en discret segon pla, com el diputat Campdepadrós o els alcaldes Pellicer i Segura. A primera fila, la tríada presidenciable, amb Mas, Torra i Borràs. I un cartell amb el nom de David Bonvehí, que com que els devia sembla de mal gust enganxar al feltre de la butaca, el van adherir al costat del seient de Torra. Però no se li va veure el pèl.
Els discursos, doncs bé, discursos de míting. Tots molt enfadats i repartint estopa a Pedro Sánchez i a ERC, gairebé a parts iguals. Tenien a Jofre Bardagí amb dues noies i un noi cantant sobre música pregravada tres o quatre cançonetes ensucrades entre speech i speech. Coses com ara «Sense tu, no sóc ningú» o «No ens rendirem». Entre això i les mencions als fills de Rull algun llagrimal suelto, però en general, bastanta contenció emocional. Dídac Nadal va mostrar certa millora oratòria i potser, amb deu anys més, encara en farem alguna cosa. A Albert Batet, rebut amb visques a Valls des del galliner, ja no l'arreglarem. Embarbussat i fanàtic, fent la gara-gara als Presidents, va fer despertar els primers badalls a l'auditori, va encunyar el nou concepte 'avançar endavant' i va voler deixar ben clar que venia d'Amer de 'preparar' l'enterrament del pare de Carles Puigdemont.
Encabat, van sortir càrrecs electes del partit a Tarragona, com si fossin un cor de Clavé, a recitar una espècie de manifest litúrgic, amb frases dels màrtirs del processisme que el públic repetia fervent, com una mena de missa negra. Els espantalls políticomediàtics espanyols anaven de boca en boca, molt de VOX i molt de Sánchez, a qui Hèctor López Bofill va titllar de playmòbil davant dels somriures complaents de Mas i Torra, asseguts còmodament i regalant-se un interludi de campanya entre l'aprovació unànime dels seus. Cal destacar que els presidents convergents creuen molt bé les cames, ocupant molt poc espai i sense envair el de l'altre, perquè són gent moderna i han entès que el manspreading fa lleig —la vella guàrdia, com el mateix Joan Miquel Nadal, estan tots ben eixarrancats.
Però no divaguem. Surt Ferran Bel, com dèiem, i demana un aplaudiment al candidat vetat per Tarragona, Josep Rull, que «se senti des de Lledoners». L'acte s'escalfa. La gent s'aixeca i no deixen ni que se l'escolti. Bel té molt d'ofici. S'encadenen els discursos de Mas i Torra. Junts x CAt, sense missatge definit i sense propostes, confia en el seu perfil únic de 'Partit dels Presidents'. Artur Mas s'abona al 'sit & talk' i continua sent una bèstia política; fa un discurs brillant i se centra en Pedro Sánchez. Li diu de tot i acaba afirmant que és un dirigent antieuropeista. Quim Torra, doncs això. És Quim Torra, pobre, i tothom intueix que aviat passarà a millor vida.
I surt Borràs. La comunió entorn de la cap de llista al Congrés és commovedora. El perfil de la candidata, a mig camí entra la pija de l'Upper Diagonal i Lloll Bertran és una gran fórmula que desperta simpatia transversal. La gent se la mira amb orgull, admiració i esperança. L'heroïcitat de fer la campanya acompanyada de la seva grip de cavall encara l'ajuda més. No és arriscat dir que el futur del centre-dreta català està a les mans d'aquesta dona. Pot ser difícil de pair, però així estan les coses. El discurs de Borràs és basa en comentar les tertúlies i els debats on va, les seves troballes dialèctiques i els penjaments de verdulaire d'Inés Arrimadas. A les dones convergents això els encanta: tenir una candidata molt més fina que els espanyols. Parla molta estona amb una gran progressió en la retòrica pujolista i, com a mínim, llança l'única proposta de la nit. Fer un grup republicà unitari al Congrés, que ja ha estat secundat des de Waterloo. Saben perfectament que no va enlloc, però així fan una mica de prèssing a Esquerra. No a la CUP, perquè per a JuntsxCat, almenys, ahir, és un partit que no existeix. Acaben tots ballant —moderadament— a l'escenari.
