«Col·lecciono samarretes, moments i històries». Aquesta és la primera resposta d'Alex Dantis, un jove de 23 anys nascut a la petita localitat romanesa de Deta, pròxima a Timisoara, quan és preguntat per la seva afició. Resideix a Vila-seca des dels nou i disposa a casa d'un temple fet a mà en honor a la seva passió: el col·leccionisme. 145 samarretes amb un centenar llarg de perxes d'on pengen la majoria d'elles, tot i que algunes arriben a estar emmarcades. N'hi ha de desenes d'equips de futbol estatals com el Barça, l'Alavés o l'Atlético, d'altres internacionals com del Newcastle o l'Arsenal anglesos, el Cruzeiro brasiler, el New York City nord-americà i també de seleccions internacionals com la de Neymar amb Brasil o un compatriota com Adrian Mutu, entre moltes altres.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
L'Alex va iniciar el seu camí en el món del col·leccionisme fa dos anys, just després d'un partit del Nàstic davant el Getafe el novembre del 2016. El romanès Paul Anton, aleshores futbolista dels madrilenys, va regalar-li la seva elàstica i va decidir començar a guardar aquests records. Abans, ni s'ho va arribar a plantejar: «Entre els 17 i els 19 anys només tenia cinc samarretes i ja em semblaven moltes. Fa dos anys vaig començar a guardar-les i n'he aconseguit més de cent». Unes són regalades pels seus propietaris amb dedicatòries personals, altres només estan signades i altres les compra ell directament: «Col·lecciono futbol, m'és igual si és un regal o la compro jo. Cada samarreta és una història que sempre recordaré quan la vegi. Per mi no existeix una samarreta sense un rerefons que rememorar».
Romanès, vila-secà i nastiquer
Algunes de les samarretes que guarda amb més bon record són les dels jugadors del Nàstic. L'Alex va aterrar a Vila-seca amb nou anys per motius laborals del seu pare. Amant del futbol des de ben petit, una de les primeres preguntes que va fer quan va arribar a casa nostra estava clara: «Quan vaig arribar a Espanya, el primer que li vaig preguntar al meu pare és pel futbol que hi havia aquí. Aleshores el Nàstic estava a Primera, jo era un nen i no em podien portar al futbol però quan vaig treure'm el carnet de conduir als 18 anys, el meu pare em va regalar un viatge a Mestalla per veure el València-Nàstic de Copa del 2013».
Allà va començar una de les altres passions personal: «Va ser baixar del bus amb l'afició del Nàstic i cantar i animar arribant a Mestalla i aleshores em vaig fer del Nàstic. Abans era del Barça però avui no veig cap partit d'ells, només m'agrada el Nàstic, avui més que mai. Jo encara crec en la permanència. Si veus el got buit, tanquem la paradeta». El seu amor al Nàstic és tal que faria un gran sacrifici si l'equip evita el descens: «Signaria la salvació a canvi de les meves samarretes, el Nàstic és molt més per mi que les samarretes. Els moments que he viscut aquí són molt grans, mai he vist expressar-se tant al meu pare com quan el Nàstic marca un gol. El Nàstic em permet compartir tardes amb ell com mai abans ho havia fet. Et canvio tot això per totes les samarretes del món». Una passió que comparteix amb el pare, situació contrària a la d'una mare que més d'un cop ja li ha deixat anar comentaris de l'estil «el dia que menys t'ho pensis, porto les samarretes al mercat de Bonavista», comenta l'Alex entre rialles.
Moltes anècdotes
Si una samarreta és una història, quasi 150 donen per fer un llibre. L'Alex guarda moments amb molta estima, com quan l'exgrana Bruno Perone el va convidar a casa seva: «Perone em va dir que em regalaria una samarreta perquè va veure la meva col·lecció. Un dia em va escriure un missatge, em va dir que anés a aquesta direcció i que em donaria la seva samarreta. No m'espera que finalment em convidés a casa seva per a què pogués escollir la samarreta que volgués de totes les que tenia. A més, no teníem retolador per signar-la i vam haver de comprar-ne un a correcuita».
El repte més difícil fins ara ha estat trobar la samarreta d'un veí seu: la de David Cuéllar. L'exfutbolista del Nàstic resideix a Vila-seca i, després d'un any i mig buscant, va trobar a Galícia una elàstica de l'etapa del basc al Salamanca. Ara bé, si alguna anècdota li treu una mica els colors, és la que va viure amb el Cádiz. L'Alex, que busca entre els futbolistes aquells que tenen un nombre de seguidors a les xarxes socials més reduït per tenir més possibilitats d'arribar a l'esportista, va contactar amb un integrant del Cádiz per aconseguir una samarreta de porter. Em van dir que «la samarreta és impossible però els guants te'ls dono». L'Alex, que guarda bona relació amb el grana Bernabé Barragán, li va explicar el cas i el porter del Nàstic li va dir per sorpresa: «Però si li has demanat al preparador de porters, no és un jugador». Lolo Bocardo, tècnic del Cádiz, finalment li va acabar regalant els guants: «Els guardo, són una passada. Tinc molt bona relació amb ell, no li vaig explicar la història, espero que no s'enfadi», confessa entre riures.
Fuig del negoci que hi ha darrere de la passió
L'Alex Dantis lamenta que no tothom qui col·lecciona samarretes ho fa per passió, sinó per negoci: «No busco vendre samarretes que m'hagin regalat però sí que intercanvio les que jo compro». El vila-secà treballa en el sector hoteler i sempre que pot acaba intercanviant samarretes amb alguns dels clients que estan disposats a fer-ho: «Al col·leccionista autèntic no li agrada vendre, les samarretes no han de ser un negoci, ha de ser una passió. Les que estan usades són més cares, les signades valen més però si estan dedicades, tenen menys valor. Molta gent, per desgràcia, veuen en això un negoci».
El que té per les samarretes és un amor que ha de compartir amb la seva parella: «No hi ha viatge que faci amb la parella que no tingui una visita a dos estadis. Abans de viatjar miro els estadis i els equips que hi ha i aleshores viatjo. A Londres hi ha quinze estadis i quan hi vaig anar vaig veure'n deu». Tot i que ha viatjat menys d'allò que li agradaria, l'Alex ja compta amb una llarga llista d'estadis visitats: «He viatjat a Anglaterra, Itàlia, Romania i a Espanya només em falten els estadis més importants d'Andalusia. A Madrid n'hi ha set i en un matí me'ls vaig veure tots. La meva xicota em va dir que si no era a les 14.00 hores a l'hotel, no anava enlloc. A les nou del matí vaig començar la ruta al camp del Getafe i el mateix president em va obrir la porta de l'estadi després d'explicar-li la meva història».
Ara, l'Alex ronda a l'espera d'una samarreta procedent d'Itàlia i el pròxim repte en persona es diu Cristian Ganea, romanès del Numancia que visitarà el Nou Estadi diumenge 7 d'abril: «És un compatriota i necessito la seva samarreta, seria una passada tenir-la». Les 150 samarretes, a tocar. I en només dos anys. De rècord.
