Diu un vell adagi popular: «aquest és el ritu: no mireu el morter mentre es fa l’allioli i, encara més, no parleu». També diu coses més inconvenients, com que les dones quan menstruen no en poden fer, però no es pot matar tot el que és gras. Pensava en aquestes minúcies de la cultura popular quan dissabte, a Perpinyà, el cantautor rossellonès Gerard Jacquet va interpretar davant de la Catalunya irredempta —sol amb la guitarra, a la manera de Brassens— la cançó mítica de Joan Pau GinéL’allioli.
A última hora, després d’una tensa conversa amb ma mare plena de mirades reprovatòries i sobreentesos de la més íntima de les relacions, vaig convèncer-la que era una bogeria agafar el cotxe i plantar-nos a Perpinyà. Les retencions a la Jonquera em van mig donar la raó i tensió va rebaixar-se, però no vaig poder evitar empassar-me l’acte pel 3/24. I llavors, després d’un enraonat discurs de l’escriptor Joan Lluís Lluís i de les pallassades habituals dels processisme, va sortir Jacquet a l’escenari, amb una dignitat encomiable. Commogut, vaig parar l’antena a les reaccions mediàtiques i vaig descobrir que aquest himne de la catalanitat era més aviat ignot entre la intensa catalanor d’aquests dies de mort i resurrecció de la nostra ètnia.
I és estrany. El mateix Jacquet, conscient d’aquest desconeixement entre la multitud salvapàtries, va haver de recordar que L’allioli és com una ‘estaqueta’ per als nordcatalans. També va intentar fer picar de mans les dues-centes mil persones del Parc de les Exposicions amb èxit exigu, de fet ningú semblava saber què estava escoltant. Giné formava part d’una generació de cantautors rossellonesos —amb Jordi Barre, Pere Figueres, Jacquet o la galàxia independent de Pascal Comelade— que a poc a poc s’ha anat extingint, amb molt poc suport dels catalans al sud de l’Albera. Un seguit de músics clau en l’articulació de la catalanitat en l’administració francesa, implicats en la societat civil, a la Bressola, en qualsevol cosa que fes tuf català a Perpinyà. Herois de la resistència a l’assimilació, abandonats —en el millor dels casos, en d’altres directament menystinguts— per Barcelona a la seva sort.
A diferència de L’estaca amb què Jacquet la comparava, però, L’allioli té unes particularitats curioses. Comparteixen una melodia enganxosa i una estructura harmònica senzilla. Les lletres, tanmateix, no poden tenir tons més diferents. Mentre la cançó de Llach presenta la típica sensibilitat lacrimògena i barretinaire, el to menor dels Segadors, la metàfora suada de la unió fa la força i la mentida piadosa del ‘segur que tomba’ (spoiler: no tomba), la cançó de Jacquet és una cançó d’emprenyamenta i de tenir-ne els collons plens. Té replecs d’ironia, estirabots i renecs, rauxa concentrada a punt de sobreeixir.
Diu coses molt divertides. L’objectiu és que lligui un allioli en les més adverses condicions. Fer l’allioli, la salsa nacional pancatalana, ubiqua arreu on se saluda amb un bon dia, és una feina que en bona part és més individual que col·lectiva i els nordcatalans, com deia, estan sols des de 1659. Els ingredients per reeixir en la comesa —presumptament l’alliberament o la supervivència com a poble, si és que es poden separar— són, segonsGiné: «un poc de paciència, un poc de voluntat» però també «un poc de demagògia i un poc de pebre picat». Es necessita «un poc de fantasia i la força d’un ramat» però també ser conscients de «la puta realitat». Una «cultura pel cap i els peus dins del merder». Amb tot això i l’anar fent, l’allioli muntarà tot i que «comencem d’en ser farts de fer-nos representar». Sembla mentida que això es cantés com a prèvia del bany de masses del President Puigdemont, però la nova deriva anarcollibertària del ‘gen convergent’ no deixa de donar sorpreses i de mutar darwinianament com un coronavirus qualsevol. Fins i tot amb crides a la insurrecció als carrers.
No puc deixar d’especular amb què el desclassament i la ràbia sorneguera de l’himne de l’allioli, la meravella de veure com se solidifiquen de cop i volta líquids rebecs només per la força de la constància i la creença en la generació espontània del miracle tenen alguna cosa de tarragoní. És curiós descobrir que els orígens familiars de Joan Pau Giné es troben a la Serra d’Almos, a la Ribera d’Ebre. Amb l’exili a França, els Giné es devien endur una mica de mala llet, i gairebé tota la fe en què l’allioli munti. Aquí baix cada cop en queda menys. Això sí: tenim el romesco, el yang de les salses catalanes, que no arriba a lligar mai del tot però que du prou vinagre per no fer-se mai malbé.
¡Preparem-nos! però no mireu el morter mentre es fa l’allioli i, encara més, no parleu.