No sé quants pams de terra, aixecava, jo, quan mons pares em van dur a veure Gone With the Wind. Devia rondar els nou o deu anys i ma germana sis o set. Al cine Apolo de Valls no s’hi cabia. De fet, era tota una estrena, al cap de gairebé quaranta anys. Abans de la pel·lícula mons pares ens van explicar perquè ens hi duien, a veure-la. Tant ma germana com jo sabíem perfectament qui era Franco i que en morir-se uns anys enrere, a casa hi havia hagut celebració i tothom se n’havia enfotut de l’Arias Navarro somicant, ell i els seus orellots, per televisió.
Per tant, vam entendre què volia dir que al nostre poble es pogués veure aquella pel·lícula tan bona i tan antiga sencera per primer cop: mons pares l’havien vista, de joves, mutilada per la censura feixista perquè hi sortien adulteris, dones massa “sueltes” i, fins i tot, el màxim pecat: el naixement d’una criatura. Tots vostès recordaran que l’escena que et duia a l’infern de pet són unes ombres a la paret que duren dos minuts i s’acaben amb la silueta d’una criatura de cap per avall que arrenca a plorar. Gone With the Wind, doncs, em va ensenyar què era la censura franquista al cinema, i va ser-ne el primer exemple. El concepte de censura, aleshores, fins i tot les criatures el teníem clar, el dúiem après de casa. En paral·lel, però, i veient aquella pel·lícula, no va caldre que ningú ens digués que l’esclavitud era una cosa inacceptable, inhumana i que havia existit fins no feia gaire al país on s’havia escrit i rodat aquella història.
Aquesta anècdota personal em va venir al cap quan, ja fa unes setmanes, HBO va anunciar que suprimia aquesta pel·lícula de la seva plataforma “per racista”. Gone With The Wind es convertia en racista en un dia determinat, no el dia abans o deu anys abans, no. Tothom coneix quin és el cas. Els carrers de moltes ciutats nord-americanes estaven en flames des del 26 de maig després de l’enèsim assassinat d’un afroamericà a mans d’un policia blanc. George Floyd va morir ofegat per Derek Chauvin, que se li va agenollar sobre el coll durant set minuts.
Que la mateixa pel·lícula, Gone With The Wind, fos al centre de la meva història personal i alhora fos prohibida per part d’una poderosa corporació feia una olor molt sospitosa. Hi havia alguna cosa que no quadrava. Evidentment, la bena que HBO pretenia posar abans que la ferida els fes perdre milers d’abonats no tenia res a veure amb cap qüestió de justícia o de moral. Censurar una obra artística, sigui pel règim o la corporació que sigui, mai pretén convertir el nostre món en un món més just. ¿Qui, tradicionalment, ha cremat bruixes, llibres, prohibit maneres de pintar i de fer articles als diaris al llarg de la història? No siguem més pardals del que toca, ara.
L’acció d’HBO, que no va anar més enllà d’un vergonyant efecte rebot a la BBC, que va censurar alguns episodis de les sensacionals comèdies Fawlty Towers i Little Britain, va provocar, bàsicament, que la pel·lícula prohibida fos la més descarregada a totes les botigues virtuals del món. La hipocresia dels que volien passar per “no-racistes” quedava del tot al descobert.
El cas és que després de l’assassinat del malaguanyat George Floyd a Minneapolis, els carrers dels Estats Units han continuat encesos. Els afroamericans i els blancs no racistes no han aturat les protestes des d’aleshores i des de Minnesota la indignació s’ha estès per Santa Mònica, a Califòrnia, Chicago, l’estat de Nova York, Richmond, Washington, etc. Per acabar-ho d’adobar, Trump va decidir enviar la Guàrdia Nacional i l’exèrcit a les ciutats on la gent continuava als carrers i el conflicte s’ha encès encara més. A les darreries d’agost, gràcies a la intervenció presidencial que ha animat tota mena de feixistes i racistes a sortir al carrer “a la caça” dels qui demanen justícia, ha acabat, vès per on, amb un altre ciutadà afro-americà, Jacob Blake, ferit per les bales disparades per un altre policia blanc, Rusten Sheskey.
¿On situem la censura a Gone With The Wind, ara? O Huckleberry Finn de Mark Twain, que porta prohibit a les escoles nord-americanes des de 1990 perquè és un llibre “racista”?
Els afroamericans, els blancs no racistes i els membres d’altres comunitats i minories no racistes que exigeixen justícia als Estats Units continuaran amb les protestes i hauran d’enfrontar-se als racistes i als hipòcrites alhora. Ja ho estan fent.
Pel camí, algunes màscares ja estan caient. La NBA, la millor lliga de bàsquet del món, en mans d’empreses i corporacions privades, compta, des de sempre, amb la majoria d’estrelles afroamericanes. L’eslògan Black Lives Matter, que tots els jugadors lluïen en la recent represa de la competició i que tan bé feia quedar totes les companyies està empenyent, en les darreres jornades, un moviment inèdit. Les estrelles d’uns quants equips ja han fet una passa més i han forçat l’NBA a suspendre els playoffs. Els jugadors van argumentar que no es podia defensar la justícia i alhora saltar a la pista a jugar. El dia 27 d’agost es van suspendre tots els partits després del boicot dels Milwaukee Bucks en el seu partit contra Orlando Magic. Altres esportistes estan seguint aquesta línia de protesta.
Atents a les notícies. La hipocresia, a alguns països —no pas aquí— resulta insuportable.