No sabia que tenia veïns músics, però creieu-me si confesso que era més feliç abans de descobrir-ho. Quin ritme, quina il·lusió, quina entrega, quin timbal diabler. Quina flauta. Quin desastre.
No sona bé, és que no sona bé. Ni la flauta afina, ni el timbalet ajuda. Prou desgràcia teníem amb haver de resistir confinats sense fer-li un forat irreparable al sofà i amb renunciar (aquesta ha estat fàcil) a la dieta saludable i a la roba ja no de vestir, sinó directament d’aparentar-ho. Ara, a sobre, la banda sonora. Obro la porta generosament a parlar de terrorisme musical. I ho faig des de la prudència, des del diàleg.
Jo estava molt a favor del moment ‘vuitdelvespre’ abans de l’eclosió musical i creativa. Quan significava un reconeixement sincer i modest als sanitaris, suposo que ho recordareu. Eh, a tope. Compteu amb mi. I després va arribar la melodia, dolça i progressiva. Ara la flauta, ara un si bemoll que quedarà fantàstic, ara presto presto, ara piano piano. ‘Ole ole’, que bé tot. Hi ha dies on abaixo la persiana.
Envejo molt sincerament als qui teniu veïns amb el do diví de l’afinació. O als qui, si no tenen el do, doncs s’ho guarden i no ho comparteixen en públic. Envejo molt sincerament als qui no teniu veïns, en definitiva. Ja no ambiciono trepitjar el carrer, si ja ni hi pensava. Ambiciono que el pròxim canvi d’hora, enlloc de robar-nos les dues del matí, ens robi les vuit del vespre.
No m’allargo, que cada dia és dilluns (avui, a més, de veritat) i no dubto que tindreu coses a fer. Abraçada a tothom i a seguir. Prenguem-nos mig a broma la vida que ens ha quedat, ni que sigui per supervivència, per salut mental i per fer somriure a aquells qui ja no hi són. I que em disculpin els melòmans del veïnat, que tot mal que ens hagi de venir sigui la seva poca (però tendra) traça a la flauta.