Diu un dels ensenyaments bàsics del budisme zen que els majors béns i les veritats més profundes són sempre donats a les més modestes criatures. I que, sobretot, quan veiem que la Natura aplica aquesta fórmula un cop i un altre no ens hem d’exaltar: cal mantenir l’ànim impassible i respirar bé. Sempre és important respirar bé. L’altre dia, veient la paciència incommensurable del sensei Phil Jackson al documental The Last Dance sobre els Bulls de Michael Jordan, vaig decidir emular-lo i treure de l’armari el meu jardí zen d’escriptori o karensasui. Cap dels èxits del Black Jesus —ni de cap esportista superior— no pot ser explicat sense la determinació de buidar-se, de desfer-se de tota emoció accessòria per omplir-la de talent i mecànica. Deixar de pensar, només fer.
Vivim una època de desorientació i deriva, potser com mai, que es caracteritza per la dificultat suprema d’endevinar cap on dirigir els nostres esforços —en el cas que tinguem la necessitat de fer-ne. Per això és important tenir referents que perdurin sense desemmascarar la seva impostura. Els meus treballs els dedico, una horeta al dia, a passar amb total parsimònia el rasclet per la caixa de grava fina, tot fent dibuixos capritxosos i respirant. Sempre s’ha de respirar bé, no sé si ho havia dit abans. L’ideal del tao que es persegueix llaurant la sorra del karensasui és el yohaku no bi o bellesa del buit, i no hi ha altre camí per copsar-la que aturar la ment i fixar-la en el moviment de la mà i del canell. I observar.
Llavors el buit es fa present i tangible, il·luminat per la força del kanji o esperit. A banda de servir per aguaitar el propi abisme, que sol ser tràgic, aquest poder del coneixement també serveix per treure el cap a les buidors dels altres, i això sol ser més divertit. M’ho he passat molt bé, per exemple, contemplant la fonda absència de valors de Rafa Nadal, que creu que «el govern l’haurien d’exercir persones sense tints polítics» —un postulat de primer curs de franquisme sociològic— o amb Javier Cercas, que es declara menys afectat pel rastre de morts de la pandèmia que no pas pel referèndum del 2017. En un temps de poques alegries, no està de més deixar-se endur per aquestes petites satisfaccions de la vida, quan els fets confirmen que n’hi ha d’altres que han sucumbit al pacte amb el diable molt abans que tu i s’han buidat l’ànima per un plat de llenties castellanes.
Però si una buidor ens ha concitat l’atenció aquests últims dies, no és altra que la buidor esferificada de Ferran Adrià. He mirat el vídeo dels musclos moltes vegades, aclaparat per un art que va més enllà de la cuina, així com les suspensions a l’aire de Jordan, el top spin de Nadal o la llagoteria de Cercas van més enllà de la física. Per si no l’heu vist, Adrià produeix en només un minut i mig una obra mestra de l’audiovisual i de la buidor, prenyada de múltiples detalls. Té altres demostracions recents d’habilitat culinària memorables, com el tall de fuagràs amb anxova, o el conill a la cassola amb tomaca de pot, però la seva recepta de musclos en escabetx és un pas més en l’art del yohaku no bi. Ens hi ensenya a obrir una llauna de musclos, a posar-los en un plat i a fer servir el suc per escabetxar més musclos. El no-res, la irrellevància, el deseiximent dels sentits i l'alliberament del pes de l'existència no havien estat mai tan a l'abast del populatxo.
Sembla absurd, sembla una collonada, pot semblar una presa de pèl, un brindis dadà, però no és res de tot això. El vídeo —batejat com a dúo de mejillones com si fos la sarsuela del Dúo de La Africana— es va fer viral i a hores d’ara ja se’n deu haver dit tot. El més sensat: que per obtenir aquest resultat el més senzill és obrir una segona llauna de musclos. Però aquí no parlem de sentit comú, parlem d’una altra cosa. Hi ha dos detalls del vídeo que han passat relativament desapercebuts. Al final, un somriure trapella, mig forçat mig de gat de Cheshire. Una signatura que és no només el desllorigador del secret de la recepta sinó també del sentit de la vida. I, entre el segon vint-i-dos i el segon cinquanta-set, una seqüència hipnòtica:
Ferran Adrià agafa unes pinces i treu els musclos de la llauna, un a un, amb la mateixa parsimònia amb què jo passo el rasclet pel meu jardí zen. Els alinea en un plat rectangular, amb precisió apreciable, fins a l’antepenúltim, que sense motiu aparent col·loca fora de la fila i trenca l’harmonia. És òbviament un missatge, una molla de pa, una petita imperfecció al cantó del quadre, que un judici sever atribuiria a un principi de demència estètica però un ull avesat a la bellesa pot valorar a l’alçada del que és, un deix genial i una redempció, com el somriure de la Monalisa. «Vualà!», diu l’excuiner quan ha completat la seva obra.
Com en totes les manifestacions de genialitat, de Michael Jordan a Ferran Adrià, la posteritat interpretarà el seu llegat i explicarà com de lluny en vam estar els seus contemporanis. Però deixeu que m’avanci. El que en realitat ens volia dir el xef és que ens hem tornat musclos —tots alineats, amb algun dissident inexplicable. Éssers bivalves, modestes criatures. Aferrats a la roca i sense poder moure’ns, filtrant aigua —impureses i salabrors—, com un pulmó calcari, només desitjant que la propera onada no se’ns endugui mar endins o, encara pitjor, ens capturin en malles de quilo per a ser escabetxats. Molt molt acostats al nirvana. I respirar. Sempre és important respirar bé. Inspirar. Expirar.
Seguimos con propuestas muy sencillas, originales y ricas. Hoy vamos a elaborar un “dúo de mejillones” con una sencilla idea para escabecharlos al momento. #SeguimosConectadospic.twitter.com/GEpUpWVGTs
— Ferran Adrià (@ferranadria) May 9, 2020