Fa uns dies preguntava a la meua família valenciana (no la família política, sinó la de València, la meua família. Bé, és igual) si hi havia cap menjar típic de Tots Sants com ací és típic menjar panellets. Em deien que no en sabien cap, tot i que Google em deia que a altres llocs del País Valencià sí que n’hi ha.
En preguntar a mon pare, el meu folklorista preferit, em va parlar de la tradició de les minetes, uns recipients amb oli i una metxa, que feia les funcions d’espelma però sense cera, que devia ser més cara. Que fins i tot, per abaratir-la, s’omplia d’aigua i només es posaven un parell de dits d’oli Me’n va dibuixar ràpidament una i ens la va enviar per WhatsApp. Se n’havien d’encendre tantes com difunts volies recordar, i les havies de deixar cremar tota la nit, i tot l’endemà de vegades.
Vaig recordar que sovint a casa de les minetes se n’havia dit animetes i pense que a més de la semblança de la pròpia paraula, l’associació no és gratuïta.
A Guadassuar no celebrem la Castanyada, i és una cosa que m’agrada d’ací, que la data no és purament religiosa o espiritual. També hi ha aquella celebració, casolana i continguda, però més festiva que no pas els rituals que jo sempre havia viscut.
Allà per Tots Sants tradicionalment s’havia estrenat abric. Et mudaves i ben prompte el dia 1 quedaves amb els amics (amb els amics!) per passejar pel cementeri. Ja de molt menuts. De camí, espigolàvem mandarines del terme, i ara ja tinc associat per sempre l’olor de l’esclat de la pell de mandarina a aquells matins. Recorde que sempre buscàvem les mateixes làpides, en beu baixeta però un morbo escandalós: La del pare del company que va morir jove. La de la xiqueta que va faltar amb quatre anys i que hauria tingut la nostra edat. Les dels caiguts en la guerra. Secretament mirava les inscripcions i buscava cognoms que em resultaren coneguts. Ara n’hi trobaria, com a mínim, tres més dels que voldria.
La Castanyada, des que visc ací, em resulta reconfortant. No és una festa cridanera i cap enfora com és Sant Joan. És una festa pacadins. De rituals: panellets, paradetes de castanyes, rahar de Halloween, i dir que ja no fa tant de fred com antany i així no apeteixen les castanyes. Enguany, però, el que ja no m’apeteix és mirar cap endins, que portem des del març igual.
No fa massa em van dir que el Dia de Difunts, en realitat, és el dia 2 de novembre. I vaig llegir que aquell dia no es pot menjar magrana perquè equival a menjar-se les animetes. Les d’oli no, les espirituals, no cal ni dir-ho. Obrir una magrana i desfer-ne els grans sobre un plat, espargir-hi un pessic de sucre i compartir el plat és una tradició bellíssima. Menjar-s’ho segons quin dia, ja ho veieu, és com a mínim arriscat. Sinó, penseu què va passar amb Persèfone, que per haver ingerit sis grans de la magrana que li havia ofert Hades, la va condemnar a viure sis mesos l’any a l’infern. Aneu amb compte.