Escric aquest bitllet abans de saber si el 14 de febrer es faran les eleccions al Parlament de Catalunya o si, com tot apunta, s’acabaran posposant uns mesos. És molt possible, doncs, que aquest text hagi caducat al cap de poques hores de publicar-se o inclús abans, però com que tot fa pensar que el 14-F no viurem la festa de la democràcia, jo ja m’aventuro.
I és que aquests pocs dies de precampanya electoral m’han convençut que aquella frase que resa que «tot anirà a pitjor abans de començar a millorar» és ben certa. Esperàvem un 2021 que ens deixés respirar una mica més que el 2020, però la realitat d’aquestes primeres setmanes ens ha fet tornar a tocar de peus a terra: aquest hivern serà un dels pitjors moments de la pandèmia.
I no només ho serà per la brutalitat amb la qual es presenta la tercera onada de la Covid, sinó que a això cal sumar-hi una precampanya electoral que pot ser ben bé de quatre o cinc mesos. Una perspectiva idònia perquè més d’un consideri molt seriosament que el millor que pot fer és pujar a dalt d’una cadira, posar-se una soga el coll i acomiadar-se definitivament d’aquest cruel món (mode irònic on, que no m’acusin després de promoure el suïcidi).
Com cada cop que hi ha eleccions, jo ja me n’he cansat abans que comenci la campanya. No puc suportar les promeses i els cants de sirenes dels candidats barrejats amb les pulles i les batalletes entre partits. Em queda cara de burro quan sento la Laura Borràs dient que cal un canvi de govern a la Generalitat, com si els últims tres anys no haguessin anat amb ells.
Al·lucino quan des d’ERC es vanten de ser els independentistes més realistes, com si no haguessin girat la cara quan Puigdemont va oferir convocar eleccions abans de la DUI. M’agafa la riallada ximple quan sento el Salvador Illa parlar del «bloqueig» d’una Catalunya «estancada al procés», mentre el PSOE i Pedro Sánchez segueix passant-se per on no sona la suposada taula de diàleg. De PP, Cs i Vox millor ja ni parlar-ne, perquè vull mantenir el contingut del meu estómac a lloc.
Però és que aquest cop, tot això ho haurem de suportar en plena pandèmia i durant un període desencoratjadorament llarg. Només de pensar que haurem d’aguantar aquesta situació durant setmanes i setmanes, ja m’agafen ganes d’anar a dormir i no despertar-me fins al mes de juny. Certament, tot anirà a pitjor abans de començar a millorar ni que sigui una mica.