Entrant a la Capella del Roser, al carrer de la Cort de Valls, un colorit altar espera al fons de la sala. És una de les moltes obres d’Anton Català Gomis (1911-1970), el pintor d’Alcover que va deixar la seva empremta en desenes d’esglésies d’arreu de Catalunya, especialment a l’Alt Camp.
En l’altar es pot veure la Mare de Déu envoltada de set angelets que se la miren amb una dolça expressió. «Som les seves filles i els seus nebots», explica la filla del pintor, Mireia Català. «Sovint li fèiem de model. Així ens feia participar en la seva obra deixant constància de la nostra existència. Considero que és una actitud amorosa molt gran envers l’art i la família», afegeix.
Segurament no s’ha fet justícia amb Anton Català Gomis. Les seves obres són per tot arreu si visitem esglésies, ajuntaments o cases particulars de les comarques tarragonines. Són fàcils de reconèixer per l’expressió tendra i calmada dels personatges. En total són una quarantena de murals.
A Alcover n’hi ha cinc, però molts altres llocs acullen obres seves com el baptisteri de l’església de Constantí, l’altar major de Passanant, l’altar de Picamoixons, el Santuari del Lledó de Valls, l’antic despatx de l’alcalde de Valls, l’església de Vilallonga, la casa Castellarnau de Tarragona, la casa Cottet de Barcelona o el cementiri de La Riba, entre d'altres.
És per això que la seva família, en especial la seva filla Mireia, vol preservar la memòria del seu pare i donar a conèixer tot el seu art. «Encara hi ha un diàleg entre el pare i jo. Ell sempre estava disposat a ajudar en qualsevol cosa que necessitessis i jo ara l'hi vull tornar», diu ella.
Mireia Català ens mostra un dibuix que va fer el seu pare quan ella tenia dos anys. En la làmina es veu la imatge d’un nadó dormint plàcidament. És ella. «Una persona que dibuixa amb aquesta tendresa és perquè t’estima molt», afirma emocionada i ensenya cada detall de les mans i de la cara, cuidats a la perfecció.
Vida i obra d'Anton Català i Gomis
Però, qui era Anton Català Gomis? Fill de pagès, va néixer l’any 1911 a Alcover. «Ell no volia treballar la terra, tenia altres inquietuds», diu la seva filla. Va començar fent l’ofici d’ebenista en una fusteria i poc després es va traslladar a Barcelona per poder fer Belles Arts, ja que la pintura i el dibuix el cridaven.
Aprenia amb rapidesa. Va pintar sobre qualsevol suport: paper, tela, fusta, paret, pintura sobre ceràmica, etc. Va fer també una extensíssima col·lecció de gravats al boix. Es va casar i va tenir tres filles. Mireia Català n'és la mitjana. Amb la Guerra Civil, alguns dels seus plans es van desfer, però va poder viure sempre de l’art tot i ser una època tan dura. «En aquell moment l’art que més es venia era el religiós i el pare estimava molt la religió».
A partir d’aquí, va anar rebent diversos encàrrecs de pintures murals per decorar esglésies. Una de les persones que li va obrir les portes per començar a treballar, va ser l’arquitecte vallenc Cèsar Martinell, molt amic del pintor. «A la casa de Martinell hi ha tres pintures murals del pare».
Català Gomis tenia el taller a la seva casa de Barcelona. «Sempre estava disponible si el necessitàvem», explica la seva filla Mireia. «Recordo que els diumenges a la tarda s'asseia a la butaca del menjador i ens explicava els ‘Petits contes per a nois petits’ i feia la veu dels personatges, això ens engrescava per aprendre a llegir. Ens portava al Palau de la Música els diumenges al matí, ens feia viure l’art de totes les èpoques, ens portava d’excursió... Les bones idees gairebé sempre venien del pare.».
Mentrestant, esglésies, edificis públics, cases, etc. van quedar impregnades amb l’art de Català Gomis. Escenes costumistes on es veuen reflectits personatges dels pobles, inspirats en les persones que envoltaven al pintor. Les figures humanes que pintava poc tenen a veure amb el dramatisme habitual que trobem a les esglésies. «Sempre són plàcides i transmeten pau», afirma Mireia Català. Tenen uns colors potents i atrevits que recorden els colors dels paisatges tarragonins. I si són pintades al fresc, degut a la blancor de la calç, encara són més lluminoses.
El fresc, la seva especialitat
La seva manera de pintar, poc abundant a Catalunya, recorda els frescos renaixentistes de la Toscana, a Itàlia. El pintor va fer un parell de viatges al país veí «i quan va tornar estava que no tocava de peus a terra amb tot el que havia vist» assegura la seva filla.
Es va especialitzar en el fresc. Mireia Català coneix a la perfecció aquesta tècnica i ens dóna gairebé una classe magistral de com s’utilitza. «Ell feia pintures de grans dimensions, per la qual cosa es necessita una gran experiència. Cal tenir una idea global molt clara de com quedarà el conjunt i fer projectes de dibuix i de color a petita escala per anar consultant durant tota l’execució», explica. «Després cal fer el cartró que és un dibuix fet amb carbó damunt de paper d’embalatge per estudiar cadascuna de les figures a la dimensió real que serà pintada i es treballa amb clar fosc per aconseguir el volum».
La filla del pintor relata pas per pas com el seu pare aconseguia realitzar els murals de les esglésies: calia arrebossar la paret amb calç i sorra, pintant cada dia només una petita part mentre la paret estigui fresca, tenint cura que el dibuix i els colors puguin ajuntar-se perfectament amb el tram que es pintarà l'endemà i destaca, sobretot, la importància de la perspectiva per les distorsions que provoca.
«Quan pintes de tan a prop, perds la visió del conjunt. S’ha de dominar molt la perspectiva i les proporcions del dibuix de la figura humana. Cal baixar i pujar molt de la bastida», diu. En el cas de l’església de Vilallonga, per exemple, «la gent del poble anava a veure’l com pintava. S’asseien a baix i se’l miraven. A ell li agradava aquesta col·laboració».
El pintor va ser un enamorat d’Alcover. «Es va estimar molt el poble. Li agradava molt el contrast de colors i la potència lumínica d’aquesta zona». Tot i que la seva filla viu a Barcelona, guarda un increïble record de la seva infantesa a l’Alt Camp. «Recordo les vacances d’estiu. En comptes d’acabar-les al setembre, les allargàvem fins a l’octubre».
La família vol que l'art del pintor es preservi
Mireia Català coneix molt bé el món de l’art, ja que en certa manera ha seguit els passos del seu pare. Va estudiar també Belles Arts però finalment es va decantar per la pedagogia.
Ara la família treballa per preservar l’art del pintor i sobretot perquè es respecti. «Hi ha pintures que va fer el pare que ja no existeixen perquè s’hi ha pintat a sobre», denuncia. La manera que això no passi és aconseguir que aquestes obres siguin declarades com a Bé d’Interès Local, la qual cosa, de moment, no està feta.
«Considerem que no se l’ha valorat prou. El pare es mereix un reconeixement dins de l’art religiós». Anton Català Gomis és fill il·lustre d’Alcover i té una sala d’exposicions amb obres molt variades al Museu Municipal del poble. A més, per deixar constància del seu llegat, s’ha posat en marxa el web catalagomis.cat, on es fa un repàs a la seva vida i trajectòria.