Sense cap ànim de donar a la cosa una transcendència que no té, aquest és l’últim bitllet que escric al Tarragona Digital. No en vindran més. Trobo que el millor sempre és anar de cara i dir les coses tal com vénen, tal com són, sense maquillatge. Estàs a punt de llegir, amic lector, un comiat sincer, el final d’un camí, senzillament un punt i final. Apa, doncs ja està dit.
Suposo que la situació es presta a fer un balanç, però el farem molt breu. Moltes coses apreses i moltes més per aprendre, llistes llargues d’encerts i errors, i un equip de companys i companyes d’aventura impossibles de substituir. Els que hi són, i els que hi han estat. Aquest era el paràgraf difícil.
Marxo, però, sense desentendre’m d’una realitat horrible que s’acarnissa amb el nostre sector. Mai he amagat sentir-m’hi preocupat, potser ara més que mai amb els núvols negres que hi ha a l’horitzó i que no sembla que vinguin només de passada. I aquí sí que m’hi he d’aturar, per poc que serveixi.
«Estàs a punt de llegir un comiat sincer, el final d'un camí, un punt i final»
No és admissible que el gruix de periodistes joves que caminem per aquest món haguem d’escollir entre la precarietat i la porta del darrere, entre la supervivència i la deserció. I és una cruïlla on (gairebé) tots hi estem abocats. L’únic debat és si ho volem veure o si és bastant més agradable tancar els ulls. Com que m’agraden les obvietats, deixeu-me que avui en recordi una: sense periodistes, mai hi podrà haver allò que ens agrada anomenar periodisme.
El periodisme local agonitza, i ho fa perquè són moltíssims els companys que viuen al límit. Ja està bé de romantitzar la precarietat del dia a dia, amb unes condicions laborals i un salaris sovint inferiors als que reclamen comitès i manifestants als quals no hem dubtat a donar cobertura, fos on fos i a l’hora que fos. És una anomalia que ens hauria de fer pensar on som i en quina direcció anem: camí del pedregar. Ja està bé de romantitzar la precarietat del nostre dia a dia. Els periodistes no necessitem copets a l’esquena, necessitem una feina digna de la qual viure.
La meva admiració pels qui segueixen remant malgrat tot és total i sincera. Em semblen màrtirs, gairebé herois. Però em sap greu veure com, entre accions i omissions, estem deixant morir d’inanició la professió més bonica del món. D’aquesta, només ens en sortirem amb bons periodistes trepitjant el carrer i que puguin fer la seva feina sense necessitat de malabars a final de mes. Vindria a ser això. Potser, entre tots, hem comès l’error de pensar que vestíem molt més que una sabata i una espardenya. Jo lamento moltíssim subratllar que amb la vocació no es paguen les factures.
«Ja està bé de romantitzar la precarietat. Els periodistes no necessitem copets a l’esquena, necessitem una feina digna»
Em poso seriós per recordar que la nostra no és una feina més; que som els encarregats de passar el cotó, de fer de contrapoder als qui manen. Qui pensi el contrari, potser hauria de buscar la definició de les relacions públiques, o de la propaganda. La de la informació és una feina d’artesania, que treballa amb la matèria primera més fràgil, valuosa i delicada que pugueu imaginar. La democràcia, la de veritat, no se salvarà ni a cop de toga ni a cop de decret llei, sinó amb una premsa lliure capaç de posar llum allà on hi manca. Crec que era Anguita qui deia que la llibertat i la gana eren, senzillament, elements incompatibles.
Capítol a banda per a les fornades de professionals que surten cada any de la facultat i a les quals és el propi sector qui els barra l’accés: o és en precari, o aquí no hi entres. Són els grans oblidats per tothom, com si no fossin companys de trinxera. Deu ser incòmode allargar-los la mà quan es tenen altres privilegis a mantenir. Jo compartiria la criba si fos per criteris de qualitat, però lamento constatar que massa sovint és indiscriminada. Alguna cosa falla si any rere any estem deixant escapar gent molt, molt bona.
«Ningú de nosaltres es pot permetre el luxe de seguir perdent companys de viatge. Això només ens fa més petits, més dèbils i, en definitiva, pitjors»
En síntesi, que se’ns farà tard: a mi tampoc em cauran els anells en confessar que tampoc canviaré el món. Com tantíssima altra gent. Però no ens faríem cap favor si l’ignorem, si li posem sucre, si en dissimulem les seves misèries o si l’amaguem sota la catifa. Les coses són com són, i el que s’espera de la nostra professió és que no ens tremoli el pols a l’hora de prémer el botó de l’altaveu.
M’encantaria acomiadar-me amb una conclusió menys amarga, però els companys periodistes mereixen que algú els miri a la cara i els sigui honest: això trontolla massa i ningú de nosaltres es pot permetre el luxe de seguir perdent companys de viatge. Això només ens fa més petits, més dèbils i, en definitiva, pitjors. Que el problema no és que jo plegui avui, sinó endevinar quants en vindran després. Aquí és on són els deures pendents. Mira que no tenia cap necessitat de fotre’m avui en jardins, però em temo que, malgrat tot, encara em deu agradar la meva feina...
Gràcies per tot allò après, i molts ànims i molta sort per al que està per venir. La necessitarem tots plegats. No serà en aquesta finestra, lectors i companys, però estic convençut que ja sabeu en quina trinxera trobar-me a partir d'aquest dilluns.