Metralla. 2 f. [DE] [LC] Conjunt de bocins en què es parteixen diversos artefactes proveïts d’una càrrega explosiva interior. Dimarts 14 de gener del 2020, 18.40 hores —a pocs segons pel minut 41—, una lluminària transforma la nit en dia a Tarragona durant uns moments. A l'instant ens comencen a arribar missatges i trucades a la redacció: «Acaba d'explotar la petroquímica!».
Era aquell moment que, des dels 10 anys que fa que treballo en aquest ofici, sabia que acabaria arribant. Sense saber què estava passant, els meus companys ho van tenir clar i mentre centenars de persones agafaven el cotxe i fugien, ells anaven en direcció contrària per donar una lliçó de periodisme i poder fer el que els canals oficials els va costar fer: informar.
Els fets són ben coneguts ja per tothom i quedaran en la memòria i la història del Camp de Tarragona. Afegirem una pregunta més als «recordes què feies quan va passar l'atemptat d'Enpetrol» o «on eres quan hi va haver l'accident a la nuclear de Vandellòs?». Ara, falta saber les causes, si més no, les tècniques.
El que sí que ja sabem —presumptament— és que darrere l'explosió d'IQOXE hi ha la cara més fosca i negra de la petroquímica tarragonina: una empresa amb una enorme responsabilitat i zero consciències del que tenia entre mans, amb un conseller executiu que en les seves minses intervencions i explicacions surt davant de pantalla amb un riure sorneguer, d'aquells que denoten que el que ha passat li és ben bé igual.
I aquí és on entra la metralla. Almenys la metralla a la qual em refereixo. Amb aquesta explosió, ens hem partit i no acceptem més bel·ligerància, més riures sorneguers i que els responsables de tal desastre tornin a casa amb la consciència ben tranquil·la i sense depurar responsabilitats. Per sort, com he dit el cas d'IQOXE és la cara més obscura de les empreses a la petroquímica, pel seu 'modus operandi' sobre el qual tothom en parlava però que ningú en feia res fins que literalment ha explotat.
L'explosió d'IQOXE va sacsejar molt més que cases i finestres, i la metralla va obrir molt més que forats a parets i terres. Els veïns i veïnes ja no accepten mitges tintes, volen veritats, reclamen més seguretat i són més conscients que mai del risc que suposa viure en un punt on el paisatge de la finestra són reactors i fumeres. La 'càrrega explosiva' de la metralla en aquesta analogia és el polígon petroquímic, una zona que hem après a estimar com una parella que no s'estima: amb resignació i intentant ignorar tot el que no li interessa.
La metralla d'aquesta explosió ha estat també una sacsejada a la consciència col·lectiva, a les mesures de seguretat implantades en tots els àmbits —començant pels controls del Govern—, a les explicacions que s'han de donar, al control rigorós que s'hauria de portar, a la modificació de les exigències i multes a les empreses que fan el que volen, a posar en evidència un PLASEQCAT que fa temps que tothom sap que no serveix de res —qui té la sort de conèixer-lo—.
S'han acabat els 'estudiarem' o 'crearem taules de treball' que acaben en paper mullat. Aquest cop la metralla ha partit vides, serveixin aquestes morts per canviar per fi les coses i deixar tots plegats d'infravalorar un polígon d'una enorme complexitat, únic a Europa, que veiem cada cop que traiem el cap per la finestra.