La fina línia entre l'efecte crida i la transparència. El 'papa Estat' que ens ha de controlar i cuidar perquè no ens fem mal. Aquesta setmana dos companys meus, el Dídac i l'Antonio, han publicat dos 'estranys' reportatges. Dic 'estranys' perquè la temàtica no és habitual veure-la als mitjans: parlen del suïcidi. El codi del silenci que existeix entre la premsa fa que només aquells suïcidis que siguin més «mediàtics» acabin transcendint, tot i que molts cops s'utilitzen eufemismes per parlar de la mort en si o l'intent de morir, amb termes com «es va precipitar» o simplement amb un «ha mort».
Tot i que el suïcidi és la principal causa de mort entre els joves a l'Estat —molt superior als difunts per accident de trànsit—, ningú es vol atrevir a fer el pas i trencar el tabú. És cert que és tasca arriscada, i si es fa, s'ha de fer bé, parlant sempre des del respecte i sobretot fent pedagogia i dissociant-lo dels termes positius, però el que està clar és que la llei del silenci no ajuda a canviar la dramàtica xifra de morts que podrien haver estat evitables.
De fet, les mateixes associacions de supervivents del suïcidi o de familiars afectats demanen que s'acabi ja aquesta llei del silenci, així ho explicaven aquesta setmana en un reportatge valent i colpidor del meu company Antonio Ramos. Les persones que acaben perpetrant el suïcidi són oblidades, dibuixades com éssers que havien perdut el rumb i que, en un acte que molts denominen covard, han posat punt final al seu patiment de la forma més dràstica. És irònic que es qualifiqui de covard l'acte més tristament valent que algú pot acabar fent.
Parlar de la mort ens fa por i parlar d'una mort que no podem comprendre, encara més. La manca d'ajuda i la desinformació, trobar-se sol i sense comprensió, són alguns dels causants reals del suïcidi. Irònicament, és el silenci que tant es vol aplicar des d'administracions i mitjans de comunicació embolcallat del codi deontològic. No són poques les vegades que servidora i els meus companys hem rebut crítiques o ordres per part dels gabinets de comunicació dels serveis d'emergències per tal que no parléssim d'aquestes morts...
Si realment la justificació del tabú en el tractament del suïcidi als mitjans és per evitar l'efecte crida, per què parlem i fem seguiment a temps real, amb imatges i detalls, de massacres a instituts? Per què sí que creiem que donar a conèixer els casos de violència de gènere o d'assetjament escolar és positiu? És que només podem aprendre dels actes dels altres si un càstig penal ens evita cometre'ls? No és la mort suficient càstig per a començar a pensar que es necessita actuar?
És la trista dicotomia hipòcrita de la premsa i del sistema. Desbloquejar aquest silenci no ajudaria només a donar a conèixer aquesta realitat, sinó que també pressionaria les administracions perquè invertissin més esforços a crear plans per ajudar les persones susceptibles de cometre el suïcidi o els supervivents. Ara són una xifra opaca, uns morts que ningú vol carregar, una taca negra en l'expedient que serà oblidada. Ningú posarà espelmes per ells, ningú sortirà al carrer a demanar justícia o ajuda per ells, per què? Perquè no són els mediàtics. Són els oblidats.