No ho era. L’àrbitre s’ha equivocat. I de quina manera. No tinc ganes de pensar en el partit que queda, ara només em surt allò que tu em vas ensenyar a no fer: emprenyar-me, protestar, cridar i, fins i tot, insultar.
Fa tot just quinze dies, quan ens vam trobar al bar de l’estadi, em vas dir que no patís, que el partit estava controlat. Que havies vist targeta groga però que només era això, una amonestació. Després d’aquella trobada tranquil·litzadora, -amb tu sempre ho eren-, vaig apagar la ràdio i no vaig tornar a preguntar pel resultat. Ahir, de sobte, vaig rebre la notícia. T’han expulsat, s’ha acabat el partit. Quina merda.
Vaig tenir el plaer de coneixe’t en la meva etapa a la Cadena SER i després vaig tenir la immensa sort de compartir amb tu 5 anys meravellosos de la meva vida. Recordo perfectament el primer desplaçament a Múrcia (on per cert vam guanyar amb gol de Roberto, recordes?). Vas fer que m’acollís tota aquella patuleia que encara em veien com un malvat periodista. Amb tu tot era possible, amb tu les catacumbes del Nou Estadi se m’obrien de bat a bat, amb tu fins i tot els neòfits com jo podíem trepitjar l’espai sagrat del vestuari instants després d’un partit. Era tot bondat. Era tot fàcil.
Ahir a la nit vaig llegir un munt d’elogis cap a tu, Jose, i els subscric tots, tots. Podeu preguntar a tots els treballadors, entrenadors i jugadors que han passat per aquest club les darreres dues dècades. Tu eres la persona que els rebia, els buscava casa, els escoltava quan ho necessitaven, els posava l’espatlla quan ploraven i el darrer en acompanyar-los quan havien de marxar. Tanta generositat fa que avui no et plori un club ni una ciutat, fa que et plori tot un país i la millor lliga del món.
No sóc la persona més idònia per retre’t homenatge, amic. Al club, a Tarragona i al món del futbol hi ha molta gent que ha viscut amb tu molts més instants que jo, que en parlarien molt més i millor, i que encara serien més capaços de posar la teva figura on es mereix. Suposo que pel fet de venir del sector de la ploma, tinc aquesta oportunitat. L’article que mai hagués volgut escriure, la crònica d’un adéu sobtat, dolorós i inesperat. L’expulsió més injusta.
I aquí, Grau, no tenim ni VAR, ni competició, ni apel·lació. Però seguirem el partit per tu. Et miraràs la resta de l’encontre des de les escales del túnel, com fan els jugadors que es resignen a marxar als vestuaris abans d’hora. Des d’aquell racó, que ha estat teu durant tants anys, ens acompanyaràs per sempre, i cada cop que un jugador esperi impacient a la banda per entrar, sense que ho vegi ningú, t’hi acostaràs, li donaràs ànims a l’orella i un cop esperonador a l’esquena. I ell, sense saber-ho, sortirà i farà que guanyem per tu.
Xavier Ribera (Tarragona, 1985) és periodista i va ser el director de comunicació del Gimnàstic de Tarragona entre els anys 2009 i 2014.