Has vist, des de la finestra de la cuina, Heba Castellví, com el carter —mascareta i guants— te la deixava a la bústia. Riudecanyes és un poble petit i tot i que viviu als afores, demà ja ho sabrà tothom que les Xiques Dràcula han rebut una postal on es veia una torre daurada molt alta. No els heu donat mai cap motiu per fer-vos l'honor d'anomenar-vos com el comte de la Transsilvània. Sempre que us ha estat necessari clavar les dents, no recordeu la darrera vegada, tot sigui dit, heu procurat fer-ho lluny d'aquí.
En llegir l'única frase que hi ha a la part del darrere de la postal, t'ha vingut al cap el dia que vas arribar al castell, entrats els anys vint del segle passat; ella ja hi era. "Es diu Maria i serà la teva germana", com si les paraules dites amb la solemnitat i energia que Don Eduardo gastava, poguessin desbaratar el fet que tu, només veure aquell cosset desnerit, aquells ulls allargassats, aquell somriure poruc, sabessis al moment que per ella ho series tot menys la seva germana.
Escornalbou fou un reducte de llibertat per tu, la Maria i molts altres que havíeu estat mossegats i no teníeu opció més que alimentar-vos de la sang dels vius. Don Eduardo tenia diners i es va apiadar dels de la vostra mena i posà gent a treballar perquè tinguéssiu una immortalitat menys feixuga. Viatjà per tot el món; arreu creà llocs segurs perquè no fóssiu ni perseguits ni crucificats ni cremats per cap foguera. Don Eduardo us acollí com unes filles, secretes, amagades de tot i de tothom.
Un estiu molt xafogós —no feia pas gaire que el pantà ja era ple—, la Maria et va dir d'anar-hi a nedar. A Don Eduardo no li agradaven les escapades nocturnes. Us féreu ratpenats i amb el far de la lluna acompanyant-vos, anàreu a trobar les aigües. La Maria es tragué la roba i et somrigué perquè la seguissis a banyar-se. I així, esquitxant-vos, ofegant-vos, tocant-vos l'una a l'altra; primer amb les mans, després amb els llavis, entre pins i eucaliptus, la Maria, que ja havia estat teva alguna nit quan manllevaves de la magnífica biblioteca de Don Eduardo algun llibre de llom no gaire doble per posar-te'l entre les cuixes i imaginar-te que era ella la que et feia estremir, et demostrà que tampoc no en volia saber res de l'amor fraternal.
I foren moltes, després, les nits a tocar la ribera on us explicareu els cossos i com en aquell fumador d'opi de Macau on l'amo, un portuguès hàbil amb el fuet, la llogava perquè si algun client, a més de volar amb el fum de les roelles, tenia ganes de companyia, la tingués per a tot. Un mariner de Hong Kong, mossegant-la, l'alliberà d'aquella presó tancant-la a una altra. Tu li explicares com al Caire, la teva mare, quan no tenia diners, et portava al palau del sultà per si ell o els seus amics anglesos, et volien per jugar-hi uns dies. Un comerciant d'Alexandria tastà el teu coll desprevingut. Totes dues teníeu setze anys.
En una d'aquelles escapades al pantà, topareu amb dos homes que portaven a la mirada les mateixes intencions que els homes de Macau, que els homes del Caire. I la Maria primer semblava que no ho veiés i es deixava fer, però quan els va tenir confiats, brandà els ullals i els despatxà a queixalades. T'hi convidà, i primer digueres que no, però després, en tastar aquella ambrosia, no pogueres parar. I com us estimàreu rabejades de vermell aquella nit que no sabíeu que era la darrera! Perquè els dos homes foren trobats i gràcies als dots diplomàtics i als duros, perquè no dir-ho, de Don Eduardo, s'evità que el castell fos cremat per una turba exaltada. La condemna: la Maria hauria de deixar Escornalbou i no tornar mai més. Mai més.
Plorares molt i quan s’acabaren les llàgrimes, vas tornar a fer-te venir la Maria moltes nits refregant gairebé tota la biblioteca del castell entre les cames. Van passar els anys i Don Eduardo morí. L'enterraren a Poblet, el gran projecte de Don Eduardo, l'endemà de la Mare de Déu de Montserrat i entre la gent que hi assistí, vas quedar gelada en veure aquells ullets que tenien por de trobar els teus, aquelles barquetes allargassades. Aquella mateixa nit, us posareu al dia deixant, cadascú en la pell de l'altra, tot l'enyor que havíeu guardat durant tant de temps. I els primers anys us prengué la follia del tacte retrobat; després la complaent naturalitat dels gestos coneguts; més endavant a trobar-hi moltes més coses en un amanyac o un somriure a temps. Malgrat que els vostres cossos seguien inalterablement joves, les vostres ànimes començaven a estar fatigades de viure tant.
Sabíeu perfectament la manera com podíeu acabar els vostres dies, però allò del foc i de l'estaca us feia riure. I ja hi havia cremes dermatològiques que us permetien resistir el sol. Quan començà la pandèmia, van córrer rumors de molts que s'hi havien quedat. Podíeu dinyar-la, si us infectàveu? No era ben bé així. Si mossegaves algú que tingués el virus, ella es guaria i tu mories a l'instant. No et sobta despertar-te un matí i no trobar la Maria al teu costat. Ja ho heu viscut tot l'una de l'altra i no voleu ser testimonis de més degradacions dels homes que vindran inexorablement i faran més mort i més destrucció amb la crueltat de ser-ne testimonis perpètuament extemporanis.
La torre daurada de la postal, és l'Hotel Grand Lisboa de Macau. És allí on la Maria acaba els seus dies, al lloc on va néixer i hi va ser desgraciada. Tanca el cercle. Anirà a un hospital i triarà algú que continuarà vivint i que la veurà tornar-se cendra. Tu, Heba, no viatjaràs a Egipte per imitar la Maria. Encara no saps si serà el Joan XXIII o el Sant Joan de Reus on donaràs el darrer alè a algú que ho necessita per tu desaparèixer. Prems amb força la postal i llegeixes aquell lànguid "Até sempre" en portuguès que ha escrit la Maria. Fins a sempre, nina escanyolida, nina d'ulls com les ametlles. Fins a sempre.