Quan un pensa en una cursa, el més lògic és imaginar les curses habituals on es corre cap endavant. Quelcom tan bàsic ho trenca el reusenc Mikel Besora. Nascut un 2 de desembre del 1992 (27 anys) a la capital del Baix Camp, Besora i l'activitat esportiva exigent van de la mà d'una forma curiosa: realitzant curses verticals. Aquests esdeveniments consisteixen a pujar les escales d'un edifici, habitualment un gratacel, en el menor temps possible. Senzill d'explicar i extremadament exigent de dur a terme. Pujar desenes, centenars o milers d'esglaons en qüestió de minuts és una prova de resistència dels límits del cos humà, quelcom que resulta dolorós però, segons Besora, molt addictiu: «Enganxa, veus que et superes en poc temps i arribes molt lluny». TarragonaDigital ha pogut conversar amb el reusenc que puja més ràpidament les escales per conèixer aquesta pràctica esportiva, el present i el futur en la seva carrera.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Descansant, entre cometes
Mikel Besora gaudeix actualment del mes més tranquil del calendari. Es troba descansant després que finalitzés la temporada 2019 i no serà fins al mes de gener quan comenci una precampanya que el portarà a realitzar una sèrie d'entrenaments molt exigents durant el febrer. Tot amb l'objectiu de presentar-se al març amb les piles carregades i amb ganes de donar guerra. Ara bé, el seu descans no és el de qualsevol. Per Besora, descansar significa que «en comptes de fer entrenaments de quinze quilòmetres, en faig de sis o set o vaig en bicicleta durant una hora en lloc de tres». La pretemporada deixarà pas al repte del Vertical World Circuit, mundial de curses verticals que visita referències com la Torre Allianz de Milà, el Broadgate Tower de Londres o els Jumeirah Emirates Towers de Dubai i que Besora ha disputat els dos darrers anys. Un objectiu que ha arribat a assolir gràcies a la seva autodefinició: «M'agrada superar-me i posar-me els reptes més difícils».
I és que Besora va donar inici a la pràctica esportiva de forma seriosa amb quinze anys, després de superar una intervenció quirúrgica per una peritonitis: «Vaig superar allò, des de l'habitació de l'hospital veia la muntanya i volia pujar-la». El reusenc va necessitar un mes de dura recuperació hospitalària per deixar pas als seus inicis amb disputes de cros, curses de quatre o cinc quilòmetres, pista, mitja marató, marató i finalment 'ultra trail': «Als divuit o dinou anys, ja era com un vici». La inspiració per fer aquest salt es troba en el seu tiet: «Estic orgullós d'ell i ell diu que de mi també», reconeix Besora entre rialles. Però per trobar el punt de partida en les curses verticals, cal remuntar-se al 2016: «Vaig disputar un cros (Eco Trail) a París amb 3.000 participants i vaig guanyar; el premi va ser anar com a convidat a una cursa vertical a la Torre Eiffel fa dos anys». Allà va començar tot.
Entrenaments i compatibilitat laboral
Des d'aleshores i fins ara, el reusenc ja ha participat en el Vertical World Circuit del 2018 i 2019. En temporada alta, entrena diàriament barrejant sessions a l'aire lliure en zones de naturalesa o urbanes com el cap de Salou on fa ús de les escales presents: «M'he arribat a colar en un edifici», diu entre bromes. «Em vaig colar però de manera legal», vol deixar clar. El gimnàs és el seu hàbitat natural durant l'hivern, sense oblidar la natació o els entrenaments a l'Estival Park de La Pineda on disposa d'una màquina per pujar escales: «La disciplina que més m'ha fet part en l'àmbit físic i psicològic és aquesta», reconeix un Besora que pateix i gaudeix a parts iguals. La filosofia del reusenc és clara: «Més enllà dels resultats que tinguis, els valors i la maduresa que s'aconsegueix amb l'esport provoca una disciplina important. El cap és el que mana, pots fer el que et vols proposar, no hi ha res impossible».
La dedicació de Mikel Besora a les curses verticals no pot ser total. Ell mateix defineix aquest esport com a «semiprofessional» perquè «molt pocs es poden dedicar al 100%, depèn dels patrocinadors que tinguis». I és que disputar tot el circuit mundial d'edificis a pujar és quelcom quasi impossible. Durant el 2019, només el belga Omar Bekkali va poder competir en totes les cites. Besora es va haver de conformar amb tres de les deu proves: «Vas fent curses segons els patrocinadors; si obtens bons resultats, et poden convidar a esdeveniments; t'has de buscar la vida». L'esport és semiprofessional però el reusenc ha aconseguit resultats de primer nivell. Va finalitzar la temporada del seu debut amb una novena posició mundial després de sis curses mentre que el 2019 va acabar setzè amb només tres curses: «Corres contra el primer o el segon del món i ells són professionals que es dediquen a això; jo m'aixeco habitualment a dos quarts de cinc de la matinada i entreno a la tarda. Si entrenés al 100% potser la cosa canviaria».
Això sí, té clar que si tingués la possibilitat de dedicar-s'hi plenament, s'ho pensaria: «Tampoc podria deixar la meva feina, la nostra carrera esportiva pot durar fins als 40 anys però no som futbolistes i quan et retiris, has de tenir quelcom per muntar la teva vida». I és que laboralment, Mikel Besora forma part del cos de bombers privat de la central nuclear d'Ascó: «Es pot compatibilitzar amb l'esport, és una feina esportiva; l'esport i els bombers van agafats de la mà».
Enamorat de la Torre Eiffel on vol assumir el següent repte
Mikel Besora i la Torre Eiffel comparteixen un lligam especial. El reusenc va disputar la seva primera cursa vertical a l'emblemàtic símbol de la ciutat de l'amor. I, com és habitual, el primer cop mai s'oblida: «Pujar la Torre Eiffel a les vuit del vespre, de nit amb tota la ciutat il·luminada i la torre tota per tu sol... Imagina't el grau de satisfacció que es pot tenir quan en menys de deu minuts és el teu espai, és increïble». Besora defineix l'ascens de la Torre Eiffel com «córrer cap al cel». Per fites com aquesta, afirma que «tenir una posició o una altra en la copa del món m'és igual, jo m'emporto l'experiència i la superació. Ser cinquè a Londres o Pequín és un número però i allò que he viscut allà?».
Precisament a la Torre Eiffel vol dur a terme el següent repte a superar: pujar-la amb l'equip autònom de bomber. Aquest, que pesa 25 quilograms, suposarà un esforç més monumental encara per a un Besora que té ganes d'anar un pas més enllà: «Vull provar aquesta nova disciplina, vull millorar a poc a poc i buscar algun objectiu maco. Estic esperant a l'Ajuntament de París per a què em donin el vistiplau, seria increïble poder-ho fer». A més, ho faria en una cursa d'exhibició mundial, fora del torneig puntuable. Aquest esdeveniment on no vol faltar ningú, serveix també per cridar l'atenció dels patrocinadors, fet que pot provocar una temporada més o menys intensa. A l’espera dels permisos finals, Besora gaudeix de la recta final de les seves vacances envoltat dels seus i vivint, encara que sembli una broma, en un primer pis. Òbviament, puja i baixa les escales a peu. Només faltaria.
