Poc abans del Nadal de 2022 el Govern espanyol va aprovar l’anti-projecte de Llei de Funció Pública. A través d’aquest, es pretenen desenvolupar certs aspectes de la feina pública regulats des del 2007 al seu Estatut Bàsic. A més, es concreten algunes de les exigències contingudes al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència que, entre les seves finalitats, persegueix millorar l’eficàcia de l’Administració en la gestió dels fons europeus de recuperació.
Un dels aspectes més controvertits és la referència a l'avaluació de l’acompliment, que l’anti-projecte pretén generalitzar i fer obligatòria. Això, fins al punt que alguns dels sindicats majoritaris han expressat el seu desacord amb un text que recull, literalment, que l’avaluació tindrà «efectes directes en la progressió a la carrera professional, en els criteris per a la provisió de llocs de treball, en la continuïtat del lloc de treball, en la percepció del complement de desocupació i en la valoració de les necessitats formatives».
Més enllà d’aquesta referència i de l’exposició d’alguns principis generals i criteris orientadors com «planificació, participació, fiabilitat, millora continuada i mesurabilitat dels objectius i revisió», el document no especifica cap model concret d’avaluació, que haurà de concretar-se per a cada una de les diferents Administracions.
L’avaluació de l’acompliment: ni nova ni estranya
L’avaluació de l’acompliment pot definir-se com el mecanisme a través del qual es pot comprovar si un treballador (públic) ha complert els objectius que té assignats al llarg d’un determinat període de temps. Com indica l’anti-projecte i ha senyalitzat l’OCDE, es tracta a més d’«uns dels instruments principals per a la millora continuada dels serveis públics».
Tot i que pugui semblar-ho, no és ni una estratègia nova ni una eina importada del sector privat al públic. Existeixen, de fet, múltiples antecedents.
A l’exèrcit estatunidenc es va aplicar a principis del segle XIX i, a Espanya, la Llei de Funcionaris Civils de l’Estat del 1964 va recollir la possibilitat de recompensar amb mencions honorífiques, premis en metàl·lic o incentius, als funcionaris que es diferenciessin en l’acompliment dels seus deures. En un sentit similar s’havien pronunciat abans França (1946) i Itàlia (1957).
Però, a més, l'Estatut Bàsic del Treballador Públic havia suposat un punt d’inflexió, en establir la necessitat de què les diferents Administracions iniciessin sistemes d’avaluació. El desenvolupament de la carrera, el complement de productivitat o la formació a rebre dependrien del seu resultat.
Malgrat això, més enllà d’algunes experiències aïllades, l’avaluació de l’acompliment no s’ha generalitzat a tot el sector públic des del 2007.
Ho justifiquen diferents raons: no és fàcil establir mecanismes concrets que s’adaptin a la singularitat de les diferents Administracions o que siguin útils per avaluar algunes de les obligacions que tenen els empleats públics (com les tasques que té assignades un jutge o un policia).
A més, l’avaluació es veu generalment amb desconfiança. Això succeeix perquè si fos mal dissenyada o estigués a les mans equivocades podria ser un instrument per a separar del seu càrrec a aquells qui estiguin distanciats, políticament o personalment, del seu avaluador.
Per què és imperatiu avaluar als treballadors públics?
Tota Administració moderna necessita una funció pública professional. D’ella depèn la qualitat dels serveis públics que rebem, l’acompliment de les normes que ens donem o la lluita contra la corrupció. Sense ella, és molt difícil el progrés econòmic i social d’un país a mitjà i llarg termini. La manca de treballadors públics professionals i independents del poder polític és, precisament el que dificulta el desenvolupament econòmic de bona part dels països del món.
Per aconseguir-ho, és necessari que siguin escollits amb relació als seus mèrits i capacitats (és a dir, que no sigui presoners del partit polític governant). Però també és igualment imprescindible que no siguin presoners de si mateixos. Aquesta ha de ser, precisament, la funció de l’avaluació: localitzar fortaleses i debilitats, i potenciar les primeres alhora que corregeix les segones. Ha d’impulsar una Administració en millora continuada a què proporcioni serveis de major qualitat, assignant responsabilitats als més capaços i formant als qui ho necessitin.
Una avaluació de l’acompliment singular
L’Administració pública té una organització molt diferent de la d’una empresa privada, tant pel seu funcionament com pels objectius que persegueix. Una avaluació de l’acompliment adequada per al sector públic ha de tenir en compte:
- La necessitat que la descripció recollida a les relacions dels llocs d’ocupació reflecteixi fidelment els deures atribuïts als diferents treballadors: sense propòsits clars és més complicat avaluar. Per unes o altres raons, a vegades aquests instruments no recullen de forma prou dinàmica i exacta què ha de fer cada treballador.
- L'assistència a les Administracions en el disseny de sistemes d’avaluació adaptats a la seva idiosincràsia. Moltes de les funcions desenvolupades pels treballadors públics són particularment complexes i requereixen sistemes d’avaluació singulars. A més, no a tot el sector públic es compta amb la capacitat i els recursos suficients per a dissenyar sistemes adequats.
- La limitació, en la mesura que sigui possible, de conceptes jurídics indeterminats (com lleialtat o probitat) en l’ús de les normes, ja que podrien arribar a ser interpretats de forma tendenciosa pels encarregats d’avaluar.
- La creació d’òrgans independents per avaluar i resoldre els recursos que es presentessin, garantint que els processos es realitzen objectivament i sense que condicions polítiques o personals puguin tenir el menor pes. L’anti-projecte només parla d’una «Comissió de Coordinació de l’Avaluació de l’Acompliment», integrada per representants dels departaments ministerials i del competent en matèria de funció pública, amb la missió de validar els sistemes d’avaluació.
- Facilitar la participació ciutadana en els processos d’avaluació. L’anti-projecte només fa referència a la participació de les treballadores i treballadors a la definició dels objectius assignats al seu lloc d’ocupació.
El bon funcionament dels serveis públics ens convé a tots i es fa patent en els pitjors moments. El bon ritme de les Administracions es basa en la capacitat dels seus treballadors (que demostren en accedir al seu lloc de treball), però també en la seva independència i la seva millora continuada. Avaluar per millorar és una necessitat, però dissenyar sistemes vàlids i eficaços per realitzar-la no és una cosa que es pugui improvisar.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.