Divendres passat, en el dia no sé quants de confinament, vaig cometre una entremaliadura, i ara estic una mica encorregut. Era mig matí, m’havia aixecat tard i per primer dia em vaig notar saturat. No només de greixos animals, que això ja és més o menys habitual, sinó saturat del cap. Rebotit d’informació, inflat de desgràcia i amb el sistema limfàtic petat d’angoixa i de futurologia de pa sucat amb oli. Després de tres setmanes retenint aquests líquids, més intenses del que ja és normal dins del magí —per fora continuo pasturant al meu ritme de nyu jubilat— vaig decidir que ja n’hi havia prou i que m’imposava un recés informatiu de vint-i-quatre hores. Per justificar el regal que em feia, vaig fer un tuit, que és on es pren el pols d’aquests dies. Vaig escriure: «Avui és el meu aniversari».
Bé, he de fer una confessió: no ho era. De fet, no tot el que escric és veritat, em sap greu decebre-us. Vaig néixer el desembre del 77, just quatre mesos després del presumpte traspàs d’Elvis Presley i dos després dels Pactes de la Moncloa, els quals ara cal citar en qualsevol article d’opinió que es pretengui seriós. Què em va impel·lir a mentir i a jugar de manera miserable amb els sentiments dels meus centenars de fans? Segurament una barreja del meu estat psíquic, de l’avorriment i d’haver vist que si és el teu aniversari i ho dius a les xarxes socials la gent et felicita. Mai no és tard per a les cures d’humilitat i, des de la meva arrogància, hauria d’admetre que estava necessitat d’escalf i humanitat. No passa res i és una lliçó que qualsevol, a tots els nivells i sobretot qui té responsabilitats sobre les vides dels altres, es podria aplicar. Són bons temps per a la rectificació i pel dubte. Són dies de sentir-se sol, que testen els límits de la nostra resistència a l’aïllament, per molt sòlida que la creguéssim. A més a més, a finals de la setmana passada —encarcarada de la humitat que es posa als ossos — ja es va notar un canvi en l’actitud desgastada de nosaltres els reclusos, ja no tan expansiva, ja no tan confiada. L'osca al seny ja és fonda.
No sé del cert perquè ho vaig fer, però ara me’n penedeixo. Em sento brut. Sobretot per la resposta massiva a un contingut en aparença tan banal. És cert que la importància que donem als aniversaris com a culte personal és desmesurada, però tot i això la sorpresa per les més de 100.000 (ara en modern s’ha de dir 100k) impressions del tuit, el miler de likes, les tres-centes respostes va ser majúscula, completament desproporcionada amb el meu nombre modest —cosa incomprensible donada la meva línia editorial— de seguidors. I no només a Twitter. Vaig començar a rebre felicitacions per Whatsapp, per Telegram i, fins i tot, ¡trucades de telèfon! Algunes de persones estimades amb qui feia temps que no parlava i amb les quals, després de desfer l’equívoc i rebre els seus insults justificats, ens vam posar al dia i vam compartir les ànsies d’un confinament que ataca l’ànim amb la virulència estrident amb què el COVID-19 rebenta pulmons.
A casa ja saben que sóc un poca-solta i ja no em fan cas. En la petita família que hem construït en els espais virtuals, que no valorem tot el que tocaria perquè no l'associem per alguna raó estranya a la realitat, encara tinc marge per enredar la troca. La resta del dia, en una successió de manifestacions d’afecte, de joia i d’alegria que va estar a punt d’emocionar-me i tot, me’l vaig passar explicant, en petit comitè, que no era el meu aniversari. Un amic, que m’havia felicitat pertinentment el desembre passat, em va tornar a trucar per felicitar-me. Primer vaig pensar que com li podia haver colat un engany tan barroer i que com podia tenir tan poca memòria. Però encabat em vaig adonar que no li importava en absolut que fes anys o no en fes, perquè qualsevol excusa era bona per parlar, per compartir receptes, recomanacions de pel·lícules de tiros, inquietuds sobre l’esdevenidor, les collonades usuals. De fet, la meva hipòtesi d’ara mateix és que ja ho sabia, que no era el meu aniversari. Però i què?
Tal com ho veig, hi ha tres maneres de resoldre l’incident desafortunat del meu no-aniversari. La primera seria demanar disculpes per la trola a tothom que em va fer arribar els seus bons auguris, de bona fe. La segona seria apel·lar a un pretès experiment sociològic i a la importància, ara més que mai, de no creure’s tot el que es llegeix a les xarxes. Si la feta servís com a vacuna contra el fake i per despertar el sistema immunològic de l’enteniment, ara que tenim els cervells tous i les pulsions sueltes, ja ho donaria per bo. La tercera —i la que prefereixo— és animar a tothom, en un excés infantil d’entusiasme que m’incomoda escriure, a celebrar cada dia alguna cosa mentre duri l’estat d’excepció i hi hagi salut per fer-ho. Encara que sembli que no hi ha cap motiu. L'espectacle ha de continuar i més val que ens posem a nosaltres mateixos a l'escenari, que si no hi pujaran uns que no ens faran tanta gràcia. Avui he tornat a fer anys. Avui, encara que no ho sàpigues, també és el teu aniversari. Per molts anys.