Hi ha un axioma de la vida pública que s'acostuma a complir sempre: quan apareix al carrer o als mitjans qualsevol debat i se l'acusa de ser 'un tema que no interessa realment a la gent' és que és una qüestió important. L'exemple paradigmàtic són les banderes que pot o que ha d'onejar una institució pública. És clar que la vida de ningú no depèn d'una bandera o altra, però també és veritat que se sol menysprear el component de representativitat intrínsec que integra el poder públic, a qualsevol nivell: de l'ajuntament més petit a les associacions internacionals.
Com que és un tema irresolt i del que tothom es veu amb cor d'opinar —encertadament, ja que toca de ple el sentit de la democràcia— apareix cíclicament a les notícies. Aquesta setmana hi hem tornat. Primer perquè el Tribunal Suprem ha dictaminat que els ajuntaments no poden penjar banderes no oficials. Una sentència motivada per una acció del consistori de Santa Cruz de Tenerife, que havia hissat la bandera nacional canària, però que té més recorregut, impedint que onegin altres ensenyes 'paraoficials' com l'estelada catalana o la bandera multicolor del moviment LGTBIQ+. A més a més, a casa nostra, l'Audiència Provincial també ha emès una altra sentència que obliga l'Ajuntament de Reus a penjar la bandera espanyola, resolent una demanda presentada per C's el 2018.
No cal dir que la Llei de Banderes vigent dona suport complet a aquestes interlocutòries, i que és una llei molt restrictiva. Ha de ser així? Espanya, un estat inconclús i deficitari en termes de drets col·lectius i en continu conflicte simbòlic per ferides mal tancades, ha de tenir especial cura de què no es descontrolin les seves perifèries, ja siguin nacionals, socials o ideològiques. Una manera de fer que lliga, a més, amb la manera d'actuar clàssica de l'Estat. Evidentment, la bandera que pot tenir penjada o no un Ajuntament ha d'estar regulada per llei, però enlloc diu que aquesta llei hagi de ser tan estricta.
Tampoc cal pecar d'ingenuïtat. Darrere del zel judicial per les banderes hi ha una discriminació que sempre afavoreix els símbols espanyols. Com es demostra en els casos en què l'autoritat no té cap obligació de penjar cap ensenya però tot i això ho fa. Un exemple clar d'això són les reivindicacions històriques de sectors catalanistes de treure la bandera espanyola de la plaça Imperial Tarraco de Tarragona. També és conegut el cas dels edificis de l'Estat a Catalunya, siguin civils o militars, on no s'aplica la reciprocitat exigida als ajuntaments i on es fa molt difícil veure-hi una bandera catalana, per oficial que sigui.
Els governs municipals senten la necessitat lògica d'acompanyar els sentiments de pertinença o de reivindicació dels seus ciutadans, en el que és la seva administració més pròxima. Per això, malgrat les prohibicions i les sentències recurrents, els consistoris continuen practicant aquesta lleu desobediència i mantenen el pols amb la justícia. La manera de solucionar aquesta tensió no és endurir la llei i la seva aplicació sinó flexibilitzar-la i acordar-la amb els nous temps, que demanen cada cop més proximitat dels ajuntaments i dels ciutadans. Caldria una nova llei, revisada i moderna, que conferís més autonomia als ajuntaments. També en el pla simbòlic i representatiu, perquè la Casa de la Vila ha de ser alguna cosa més que una administració encarregada de netejar els carrers i cobrar l'IBI. Ha de ser una institució propera en què la gent, en la seva opinió majoritària i democràtica, s'hi senti plenament identificada. Amb les banderes que cadascú cregui més oportunes. Al cap i a la fi, un bocí de tela no fa mal a ningú.