Comença la Festa Major de Sant Joan de Valls i serà una de les més atípiques, estranyes i difícils de la meva vida. Ho notaré el primer dia, quan l’Àliga no sortirà al balcó amb el seu cerimonial habitual per anunciar que ha arribat la festa més esperada de totes. En aquest moment, en la ment de molts de nosaltres també esclatarà la tronada, que no serà ni sonora ni eixordadora, però que ens servirà per pregonar que, malgrat tot, encara persistim com a comunitat.
Valls, durant aquests dies, no lluirà engalanada amb les típiques robes blanques i vermelles, però no faltaran les banderoles virolades a les nostres cases i els domassos en cada balconada. Els gegants, per la seva banda, no sortiran a anunciar la festa durant el seu tomb de la vigília. Els geganters, però, recuperarem les melodies típiques del moment i xiularem, fins a quedar-nos sense alè, la tornada d’El puente sobre del rio Kwai.
Aquest 2020, el Seguici Cerimonial no ballarà pels carrers ni les places del nucli històric de la ciutat. En l’interior de tots els festers, les balladetes seran efervescents i els bastons picaran en la nostra ànima com mai abans ho havien fet. Tampoc sonarà la Jota dels Gegants durant la nit de Sant Joan a la plaça del Blat, però estic segur que amb més d’un farem la parella i puntejarem els passos de la dansa a la mínima oportunitat que tinguem.
En aquesta nit del 23 de juny, durant la revetlla, molts ens asseurem als menjadors de les cases amb un nus a la gola. Tindrem els sentiments a flor de pell i no trobarem el moment oportú per treure la coca i destapar el xampany. Potser serà llavors quan, com a teló de fons, ens adonarem dels focs d’artifici que els més aventurats hauran llençat al vol des dels terrats i les masies, talment com si d’un clam al cel es tractés.
L’endemà, a primera hora del dia, tot i les matinades, no saltarem del llit sabent que el dia de Sant Joan és la millor excusa per aixecar el cap i contemplar l’eternitat dels nostres Xiquets de Valls. Tampoc vibraran, de la forma habitual, les campanes Candela, Francisca, Victòria, Maria Columba i Pench-Pench del campanar més alt de Catalunya per a convidar-nos a anar a ofici. Sí que ho faran, però, d’una forma diferent enmig de la nostra letargia insòlita, gràcies a la força flamant dels nous campaners.
A la tarda, l’Àliga no s’aturarà al Pati, davant del lloc on un dia ja força llunyà s’aixecava el convent de les monges. Aquest any no podrà dansar ni retre homenatge al que és Sant i patró de la ciutat. Ara bé, dins de cada ànima que ho vulgui, l’ocellàs giravoltarà amb la seva balladeta d’anades i vingudes, i les més altes sensacions vibraran al compàs de la nostra tradició, esperant l’arribada d’uns temps millors.
La pandèmia mundial que ens ha assolat ens ha fet renunciar a la nostra Festa Major, el moment de l’any que més estimem. No obstant això, no hi haurà virus ni maldat humana que pugui amb aquesta altra gran celebració que es viurà, es cantarà, es ballarà, es conrearà, es reivindicarà i es plorarà a les entranyes de cadascú de nosaltres. És aquí, en el fons de cada persona, on neix el desig que la nostra societat continuï sent com és per aquestes dates. La ciutat, en això, mai falla perquè, a partir d’avui, es viuran tants sants joans com vallencs i vallenques hi ha al món.
Visca Sant Joan!