Han passat 10 anys. En aquest temps, he entès que la felicitat es basa en la plenitud que produeix tot allò que és bo, i el record de les Festes Decennals passades han construït, en mi, un mite veritable. D’aquell moment de 2011, l’últim, només en queda la fotografia que es va prendre el 6 de febrer al punt de la mitjanit, amb uns pocs supervivents abans de la desfeta final.
Recordo com si fos ahir que aquella nit, arreu de la ciutat, corria un aiguabarreig de sensacions que anaven i venien entre la satisfacció, el cansament, la nostàlgia i també la incertesa. Una nova dècada s’obria davant nostre i semblava més prometedora que mai. A més, a nivell comunitari a tocar teníem uns feliços anys 20 que sembla que, després de tot, no ens hem merescut prou. I com gairebé una obsessió, ressonava en la ment de tothom una sola pregunta: com seria el món l’any 2021?
En aquesta dècada, se m’ha esfumat bona part de la innocència i de la ingenuïtat que marca la joventut i, per contra, s’ha engrandit una autonomia que m’ha permès aconseguir coses importants. En aquest sentit, les persones organitzem la memòria vital al voltant dels fets extraordinaris que s’apleguen en els cicles de l’edat i, a Valls, res és més gran i preciós que les festes de la Mare de Déu de la Candela.
De fet, el desenari dels anys acabats en 1 sempre ha tingut una part d’irracionalitat que configura, en l’ànima dels vallencs, un sentiment que costa d’entendre fora de la ciutat. En els 10 dies de celebracions es produeix un clima idoni en el qual la festa funciona gràcies a l’assoliment d’un seguit d’elements emocionals que s’assimilen a la manera de ser de cadascú, independentment de la ideologia, la convicció o fins i tot la creença.
Amb tot això, avui només puc respondre a la pregunta del meu jo de fa 10 anys: «actualment el món ha canviat més del que volíem i menys del que somiàvem, i tots caminem merament resignats a renunciar a tot allò que no ha pogut ser».