Ha acabat un any que va començar amb el gel i l'abisme més absolut. Pensava que el fred que s'havia calat fins a la medul·la de feia mesos no me'l podria treure mai més. Però va arribar el desglaç i va donar pas al reflorir.
Va venir el cel i la pau, la lluna, les flors, la ciutat amb el riu que la travessa i el riu que travessa ciutats. Les flors del jardí, les flors del mas, les flors tatuades al braç. Després un dia sol ens va cremar les pells i no n'érem conscients i vam beure cervesa i vam ballar, però l'endemà les cames coïen i les galtes i el nas i les orelles estaven vermelles. I vam viatjar 250 quilòmetres amunt i 20 anys enrere i ens van caure les patates a terra però vam veure com el foc baixava de les muntanyes.
Dijous de concert, divendres de concert, dissabte de concert, cafès en cafetera italiana i vestits amb més flors. Platja Llarga de punta a punta, ombres a tovallola i festes majors. Reconciliar-me amb la tramuntana i comprar tasses de metall. Dissenyar samarretes i perseguir sis músics amunt i avall i ballar a les proves de so. I a finals d'estiu vam dormir entre vinyes a punt de veremar i plovia però bevíem vi i somrèiem plorant.
Amb les magranes la tardor ens va abraçar, vam cremar els records al foc que ens va deixar la roba amb olor de barraca i mentrestant a fora la pluja s'ho va endur tot. El desengany més benvingut del món que et va portar a començar el projecte de la teva vida. Vaig conèixer la part de tu que tens al nord, allà on el mar enfurismat ens va obligar a comprar-nos impermeables grocs per poder-nos estar tres hores al Paseo Nuevo sense que ens agafés una galipàndria. Allà on les platges curen per dins i per fora.
Gairebé hivern, ens van prendre el pèl en un restaurant i no vam veure el Tàmesi, però vam veure els sis músics que portem perseguint des de fa nou mesos. La Nit de Nadal et va agradar el japonès i tenies raó, va sobrar menjar per Cap d'Any.
Hola, 2020.