El primer dia de setembre de 2017 vaig fer tres voltes entorn de la catedral de Tarragona. No aconseguia localitzar la porta de l’Arxiu Diocesà, tot i saber que es trobava a l’extrem oposat del Pla de la Seu, entre el Palau Arquebisbal i el Seminari. Quan la Capona marcava el punt de les 11 del matí, per fi, vaig plantar-me al davant de l’entrada i vaig prémer el timbre que anunciava la meva arribada.
Amb l’aturada de l’estiu, havia avançat força en el treball de camp de la tesi doctoral i en aquell moment em calia comprovar uns materials del fons tarragoní. Un noi jove, suposo que en condició de becari o en pràctiques, va anotar les meves dades i va comprovar la reserva de la cita. Seguidament, va indicar-me el lloc on podria fer consulta i em va fer posar còmode.
Al cap d’uns minuts va aparèixer l’arxiver, del qual només havia sentit dir lloances i elogis pel seu tarannà proper i amigable. La seva trajectòria acadèmia també avalava un recorregut ampli en el camp de la recerca i vaig pensar que tenia, davant meu, tot un referent. El capellà duia, agafat amb les dues mans, un parell de carpetes amb documentació rellevant per al tema que m’interessava i vaig estar prop de tres hores immers en aquells materials.
Abans de marxar, em va felicitar pel tema escollit i es va interessar per l’evolució de la tesi. Em va esperonar a mantenir el contacte i, fins i tot, va proposar una possible segona trobada, aquesta vegada més distesa, per parlar-ne amb tranquil·litat. La sensació era profitosa i al cotxe, mentre tornava a casa, vaig pensar que aquell arxiver era un bon home i que podria aprendre moltes coses amb les seves aptituds.
Ras i curt, ell dominava un dels arxius més emblemàtics del territori i la seva experiència m’ajudaria a revelar algunes de les incògnites que encara no havia pogut desxifrar. Ben mirat, només ell tenia les claus per a fer-ho, després de dècades d’introspecció.