Una mena de pesantor li envaïa el cos i la llum del capvespre s’allargava com les ombres fungibles d’aquells xiprers esprimatxats, ferms i robustos, presidents d’un parc rost que rebia amable corredors i gossos, nens juganers i àvies. Al banc, un llibre de Bolaño reposava sobre la fusta ratllada, clos i trist, abandonada la pàgina pel fulgor addictiu de la pantalla.
La xafogor grisosa de l’hora i el cansament inèdit el van empènyer cap a aquella adolescència estudiosa, cap al despertar inquiet de l’amor, a aquells dies que l’atracció de l’art i la música l’animaven a deixar-ho tot, a seguir l’instint irreflexiu d’un pensament ravatat i naïf. Teletransportat a la costa, a la remor del vent i la textura inesborrable de la roca marítima, sentia avui la mateixa sensació de res, la lassitud menfotista d’un petit ens apagat.
Tant ara com llavors era primavera i ni tan sols el vent preciós del ciclomotor de torn el despertaven d’aquella letargia insòlita. El cap girava i girava, com una turbina lenta i atrofiada, i no trobava explicació al desànim incert i a la certa buidor d’unes hores oblongues. Les cames, dolorides, el cervell, emboirat, tampoc donaven crèdit a una vitalitat fugissera que semblava que l’abandonaria i marxaria per sempre.
Al parc, anys més tard, l’experiència l’havia fet créixer i sabia que l’abatiment paorós d’aquella època lluminosa, roenta i enganxosa passaria un dia subtil i ràpid com passa la vida. Camí a casa, amb els músculs engarrotats, memorava aquella paraula desconeguda, subjectiva i precisa, que havia sentit en boca d’algú tantes primaveres enrere. 'Astènia', en deien, i el sofà l’absorbia ara encarant la negra nit.