Algú que ara no em ve al cap qui és, fa uns dies em va dir que la tradició no es basa en adorar les cendres, sinó en atiar el foc. I la cita de Gustav Mahler em sembla fantàstica per il·lustrar aquest bitllet.
Avui és el dia en el qual tot comença a Valls. És un divendres en què tothom es retroba a la plaça i es reprèn, de nou, la trajectòria comunitària tan anhelada en els últims temps.
En aquest sentit, la sortida de l’Àliga al balcó consistorial dona el tret de sortida al cerimonial més esperat de la Festa Major de Sant Joan. El costum està tan arrelat a la ciutat que els seus orígens són difícils de localitzar. De fet, es perden en la memòria col·lectiva més d’un segle i mig enllà.
Algú amb ulls incrèduls i amb ulleres de la contemporaneïtat podria afirmar, contemplant aquesta escena, que la sortida de l’ocellàs abraça, gairebé, un automatisme infundat en el surrealisme. Però els vallencs sabem molt bé què significa el moment.
La sortida de l’Àliga al balcó pregona, com a mínim, que a partir d’ara tot reneix i es torna de bell nou. De fet, per uns instants, entre la passada dels ministrers i l’aparició de la bèstia, els caps que ens congreguem a la porxada repassem els alts i baixos de l’any letàrgic que s’acaba.
També ens sentim esperonats pel nou temps que s’obre i fruit de la melangia d’aquell moment, diem, tots a una veu, que ja ha arribat una nova i esperada Festa Major.