Avui fa un any que vaig tancar la porta de casa sense saber ben bé quan tornaria a obrir-la. Vaig desar les camises de vestir i les sabates de carrer al fons de l’armari. Les jaquetes d’hivern, per la seva banda, van quedar penjades a la saleta, aquesta vegada fins ben entrat l’estiu. D’alguna manera, els gestos van voler esborrar qualsevol temptació i pocs vam ser conscients que aquell dissabte del mes de març començava un viatge peculiar que no tenia una previsió de retorn a curt termini.
De fet, vaig viure tota la primavera dins d’una bombolla. La casa es va convertir en un espai de confort però sense possibilitat d’agafar aire fresc quan convenia. Durant mesos, vaig aprendre a mirar la realitat a través d’una finestra i el món em va semblar més fràgil que mai, com si en qualsevol moment tot s’hagués de trencar en mil bocins.
Les úniques companyes del confinament van ser les poques plantes que van sobreviure a l’hivern. Elles, per sorpresa meva, es van sobreposar a la situació amb intensitat i van créixer salvatges, obrint-se camí a la foscor. Algunes, fins i tot, es van fer enfiladisses per la forja del balcó com mai abans ho havien fet, fins a arribar a tapar part dels ornaments de la façana.
Un any després, n’hi ha que han tornat a florir i d’altres han conservat la brosta famèlica de la temporada passada. En qualsevol cas, avui la casa fa més bona cara i a partir d’ara tot sembla emprendre un altre camí. Amb aquestes evidències, és gairebé segur que, enguany, la primavera esclatarà de nou amb els seus majestuosos colors i les olors inundaran els racons dels espais.
Tots aquests detalls serviran, si més no, per emprendre de nou el retorn a la vida d’abans, amb més o menys pesantor, però amb l’esperit de renovació que retrobem cada primavera. Enguany, a més, incorporarem, com un afegit d’última hora, les vivències del curs del darrer any, uns fets que esdevindran la veritable penyora que haurem hagut de pagar per comprar l’últim bitllet de tornada.