Les colles de Carnaval, a Reus, i també la FRAC, que no deixa de ser una redundància, fa temps que sembla que formin part d'una de les històries de l'Astèrix i l'Obèlix. A la de les dotze proves s'han d'enfrontar a la Casa que fa tornar boig, i tot i que el símil no és gaire original, segueix sent plenament vigent. Fa anys que aquesta festa concreta, i sovint sembla que cap altra del calendari local, va sumant normatives, regulacions, burocràcia i permisos.
De mica en mica se la segueix fent entrar en una cotilla més estreta que la de la Farbalà, i primer semblava que era només a les rues, però no, ja no. Hi ha qui vol fugir de les rues del cap de setmana per ser massa multitudinàries i pel pes que hi pot tenir l'alcohol, i penses que vesteixen de seguretat la voluntat de posar-hi pals a les rodes, però t'acabes convencent que no, que tot és estrictament necessari perquè ningú prengui mal, de debò, ja sabem la quantitat de lesionats per carrossa que hi ha cada any...
I com si fos una de les baralles dels còmics d'Uderzo i Goscinny, el que ha començat en una cabana concreta, ara ja és una batussa que s'escampa per tot el llogaret gal, i enguany ja afecta l'Expoprofit. Per qui pugui no saber-ho, és un acte que es fa el dilluns de Carnaval a la plaça del Prim de Reus. Alguns diuen que inicialment era un esmorzar popular, el cas és que ara són les tres del migdia que s'abaixa la persiana.
Les colles que hi tenen parada miren de fer quatre quartos per ajudar a costejar el Carnaval, i més ara que s'han de preveure inversions importants, com la que suposa canviar la carrossa. No pretenc ser objectiu al respecte: hi participo, i de fet, dilluns de Carnaval és, probablement, el meu dia preferit.
Les parades de la plaça del Prim no són la terrassa d'un bar o d'un restaurant. Són colles de Carnaval que ofereixen migues, arròs, frànkfurts, pintxos o calamars com una excusa més per allargar la festa, perquè es noti als carrers de Reus que arriba la Quaresma i que, diuen, cal acabar de posar tota la carn a la graella abans del dejuni i l'abstinència.
La gent que hi ha darrere les barres no són professionals de la restauració, o almenys no són allà perquè ho siguin. Són gals que resisteixen ara i sempre l'invasor, en forma de complicacions de tota mena, gent que decideix implicar-se en un acte com aquest per seguir donant vida al Carnaval de Reus, gent a qui ara s'ha començat a complicar la vida.
Cal ser conscient que es treballa amb menjar i que ha d'estar en condicions? Sí. Cal pretendre que tot funcioni com si fos un establiment que s'hi dedica tot l'any? No. I insistir en aquest camí és acabar matant l'acte. Els que ens posem darrere les barres i taules ho fem perquè ens agrada, perquè ens ho passem bé, perquè gaudim d'un acte de Carnaval com aquest com si fos la nostra poció màgica; i per fer quatre quartos per la colla, també.
I és molt agraït servir a qui hi va com a públic amb el mateix esperit. Ho és menys quan reps males cares, crits i insults de qui sembla un centurió romà i, com sembla que passa a l'administració, no entén la dinàmica. Fa anys que no només el Carnaval va sumant normatives, regulacions, burocràcia i permisos, el que crida més l'atenció en aquest cas és que sigui la festa de la disbauxa, la que es vulgui encotillar.
Esperem no haver-nos de lamentar, en un futur no gaire llunyà, d'haver perdut un dels actes tan emblemàtics i tan nostres de Carnaval. Esperem, de fet, que acte i festa es mantinguin, amb els canvis que siguin necessaris, però també amb una mica més de capacitat d'entesa que la de la Casa que fa tornar boig; al cap i a la fi, hi ha altres festes i tradicions per a les quals sí que es fan excepcions, per poques que siguin.