Els nostres padrins, avis i iaies han estat les víctimes, per partida doble, d’aquesta crisi sanitària. Per una banda, se’ls ha estigmatitzat com a col·lectiu de risc i per l’altra, se’ls ha aparcat indiscriminadament en uns centres residencials que han funcionat com a autèntics cementiris d’elefants. Així, des de l’inici de la pandèmia, el 70% de les persones que han perdut la vida a causa del virus a casa nostra vivien en uns geriàtrics que han esdevingut un forat negre a l’hora de coordinar els recursos entre les diferents administracions i les empreses del sistema.
Resulta evident que els problemes que arrossega el model residencial actual per a les persones grans han comportat, en els darrers mesos, una desatenció absoluta de les persones més vulnerables. Així ho mostra l’informe ‘Poc, tard i malament’ que ha publicat fa pocs dies l’organització Metges Sense Fronteres sobre la situació límit que s’ha viscut en els espais sociosanitaris de la tercera edat durant la crisi del coronavirus.
El text compta amb nombrosos exemples que constaten l’abandonament total dels residents afectats pel virus. En la majoria de les situacions descrites es fa palesa la poca prioritat que ha tingut el col·lectiu per a utilitzar els recursos disponibles i rebre una atenció hospitalària del tot necessària, fins al punt que s’ha fet un cribratge per deixar morir els pacients que no oferien prou garanties per a la seva recuperació.
En aquest sentit, un dels testimonis més cruents que recull el document afirma que «trucaves a l'hospital i et deien ‘ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, trieu vosaltres’. I tot i així l'ambulància no venia i moria al cap de poques hores o dies». Una altra font explica que la mala gestió d’alguns centres feia que «moltes persones quedessin tancades a les habitacions i el resultat era espantós: una successió de portes tancades, de vegades amb clau, i persones colpejant-les i suplicant sortir. Un horror».
El tancament sistemàtic dels edificis residencials i l’anul·lació de les visites familiars sembla que ha estat, fins ara, l’única resposta de l’administració i les direccions particulars per evitar els contagis. Això ha comportat, indefectiblement, un aïllament social de les persones en el seu últim tram de la vida, cosa que ha evidenciat, una vegada més, la poca dignitat que impera en molts dels centres del sector.
Amb tot això, encara avui les residències són un dels focus principals de rebrots a Catalunya i resulta alarmant que, amb l’experiència dels mesos passats, hi ha certes dinàmiques que es repeteixen i que no es recondueixen amb les mesures donades. A tall d’exemple, és impactant que fins a mitjans del mes d’agost no s’hagi implementat, de manera homogènia, un sistema bàsic de proves de detecció a tot el personal sociosanitari dels centres mitjançant les PCR.
En aquesta àuria de condolença, les administracions en tots els seus estadis han de fer un esforç clar per garantir els drets i la integritat moral dels residents, tant a nivell físic com a nivell mental. Alhora, s’ha de saber gestionar d’una manera diferent el paper que juguen els nostres avis i àvies com a pilar principal de la societat. Ells són els autèntics supervivents de la comunitat en els seus avatars històrics i, a vegades, sembla que obviem que ells també han estat els primers que ens han ensenyat a volar. A més, molts de nosaltres, algun dia, ens convertirem en elefants.