(Continua).
A primera hora, les cames i el meu cervell no anaven en la mateixa direcció. Riu avall, tot just davant de l’Oficina de Turisme de l’Espluga de Francolí, s’amuntegaven els cotxes que l’aigua havia arrossegat durant la matinada, uns damunt dels altres. Des de la redacció esperaven amb ànsia les fotografies d’aquell paisatge esperpèntic i vaig procurar complir els objectius d’una manera ràpida i amb el resultat adequat. He de confessar que en aquell moment, els meus ulls eren incapaços d’assimilar el panorama que s’entreveia entre el fang i durant molta estona em vaig limitar a captar les escenes i a transferir-les d’una manera metòdica i sense intencions.
Entre tot aquell caos, el que més m’inquietava era saber en quin estat es trobava la Font Major, a l’inici del riu Francolí. L’espai era, des de feia temps, un dels meus preferits i encara aquell any, a finals de l’estiu, vaig passar-hi una tarda agradable amb la companyia que desitjava. Així, mentre ascendia la carretera que porta al lloc, vaig valorar amb temeritat els possibles escenaris que podria trobar-hi.
Res més lluny de la realitat, vaig haver de creuar dos munts de terra i de còdols per poder arribar a les escales de la font. Darrere meu seguia un home que semblava més afectat que jo, i repetia una expressió que encara avui no he sabut desxifrar. Em va dir que allò era casa seva i que volia entrar-hi. El vaig voler ajudar però, de sobte, una imatge ens va detenir: hi havia un fèretre al porxo de l’entrada. Amb neguit, ens vam mirar i ell va agafar la iniciativa. Vaig assegurar-li que jo no em veia en cor de comprovar si la caixa era buida o plena, i en aquell moment vaig notar que les cames em començaven a fer figa. Vam contenir la respiració i l’estona es va fer eterna. Per sort, però, no vam trobar-hi cap cadàver i el taüt semblava nou de trinca. A més, no vam saber fins algunes setmanes més tard d’on provenia aquella troballa macabra.
Sobre la resta ja us ho podeu imaginar. Desolació, misèria i molta tristesa. A mig matí, per refer-me una mica, vaig voler anar a prendre cafè a la plaça. Havia esmorzat feia més de cinc hores i ja ho tenia tot als peus. Per sorpresa meva, aquell ritual que havia fet tantes tardes de forma habitual, ara es convertia en una odissea. En tot el poble no hi havia ni aigua ni llum, i les cafeteries no podien funcionar amb normalitat. Vaig trobar un bar que tenia la persiana mig abaixada i els propietaris, una parella jove de xinesos, havien tret un fogonet de butà a la porta. Allà escalfaven llet i trencaven els ous per a fer truites, i amb aquell espectacle, s’havia format una cua que arribava ben bé a la cantonada. Mentre diluïa un sobre de cafè al got de llet, vaig pensar que el panorama, salvant totes les distàncies, era equiparable al d’un campament en situació d’emergència. Vaig decidir tornar altre cop cap a les Disset Fonts i mentre baixava, vaig embolicar mig entrepà en un tovalló de paper. El dia seria llarg i calia calibrar bé els recursos que tenia.