El dia de Santa Teresa, a trenc d’alba, em desperto sobtadament. Tres salves pirotècniques irrompen en la monotonia de la nit i anuncien a la població el record d’un succés que s’estén amb esgarrifança per tot el cos. Els coets s’avien des de la plaça del Blat de Valls i trenquen el cel com un plany que té, per afany, recordar un dels fets més cruents de la història recent de Catalunya.
El 15 d'octubre del 1940, enguany fa 80 anys, Lluís Companys i Jover va ser afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc de Barcelona. Amb els esclats sonors, des del llit m’imagino els darrers minuts de vida del president de la Generalitat abans d’esdevenir màrtir. També, l’expressió de venjança en les cares de l’escamot militar que va abatre’l amb les bales.
Tal com consta en l'acta de celebració del Consell de Guerra Sumaríssim, l’última voluntat de Companys va ser la d’afrontar els darrers instants de la vida amb la major dignitat possible. Un sentiment compartit, també, per Carme Ballester, la seva esposa, que es va assabentar de l’afusellament del seu marit a través de la ràdio a París.
Encara des del llit, abraço un coixí que em reconforta i recordo haver llegit que en sentir la notícia, la dona va caure estesa a terra, sense coneixement. No disposava de cap mitjà per a superar el drama personal ni, tan sols, podia demanar als botxins la certificació de la defunció per a continuar endavant, amb una criatura a càrrec seu.
Mentrestant, a Catalunya, la mort «serena i tranquil·la» de Companys va ser desconeguda per la ciutadania i silenciada durant setmanes com a l'únic president escollit democràticament a Europa mort a mans del feixisme.