Diumenge, malgrat tot, és Corpus. Sempre he pensat que aquest dia la primavera esclata per última vegada i s’acomiada de nosaltres tot just quan la calor ja truca a la porta. A Valls, a més, aprofitem l’ocasió per fer una mena d’assaig general de cara a la Festa Major de Sant Joan i posem en funcionament molts valors de la nostra comunitat que han romàs letàrgics durant mesos i que rodaran, de manera cíclica, durant tot l’estiu.
La nit de la vigília, per això, procuro anar a dormir aviat i l’endemà m’aixeco ben d’hora per ser diumenge. Esmorzo contundentment i deixo la sala preparada per a l’hora de dinar, amb un ram de ginesta com a centre de taula. Tradicionalment, també és el moment de l’any que em poso, per primera vegada, els pantalons curts i les espardenyes de passeig. Si m’encanto massa, hi ha dies que abans de sortir ja sento el tràfec de veïns que aflueixen al carrer amb les primeres indicacions.
Només obrir la porta de casa, trobo l’entrada plena de cistells de flors i de sacs de serradures. Les persones més joves i hàbils en la matèria pinten amb guix, sobre les llambordes, els dibuixos artístics que després s’ompliran de colors. Sempre repetim el mateix ritual: comencem al mig de la portada de l’església de Sant Antoni i anem allargant la catifa a mesura que el material dona de si. Per la seva banda, un parell o tres d’homes, amb les màquines d’ensulfatar carregades a l’esquena, remullen amb aigua les parts que ja han estat acabades amb la finalitat que, si fa vent, no volin els pètals.
A mesura que avança el matí, el carrer es converteix en una autèntica festa. El bullici augmenta amb la visita dels veïns d’altres carrers i és llavors quan arriben els primers elogis de la feina ben feta. Tres persones, sempre les mateixes, abandonem l’escena i anem als afores del poble a buscar l’herba més olorosa que podem trobar. La fem servir per enramar la portalada del temple, que prèviament ha estat preparada amb una volta de canyes americanes que aguantarà la decoració efímera.
A l’hora de dinar, el sol cau perpendicularment com una llosa sobre els que encara feinegen. És el moment de contemplar l’obra d’art des dels balcons i retratar-la, ja que és la més magnànima de l’any. Trobo que aquest aspecte és especialment graciós, ja que la casa se m’omple de gent i destapem les ampolles de vermut que fins llavors han estat a la nevera per a tindre-les ben fresques.
El dinar del dia de Corpus se’m fa especialment copiós. Serveix, però, per agafar forces de cara a la tarda, ja que la professó és llarga i el gegant es fa feixuc en la monotonia de la seva marxa. Malauradament, la sobretaula no es pot allargar massa, ja que encara s’ha de bastir l’altar a la porta de l’església i pujar els pètals que han sobrat cap al campanar, per llençar-los amb gràcia en el moment que passi la custòdia per sota. Per la seva banda, abans de marxar de casa penjo les vànoves de seda carmesina als balcons principals i la volada que agafen amb el vent em fa especialment feliç.
Per arribar a l’Ajuntament, tota la colla fem el curs de la professó a la inversa i així podem valorar la feina dels nostres catifaires homòlegs. Procurem tindre els quatre gegants a la porta de l’església abans de l’ofici, ja que la gernació a mesura que avança la tarda va en augment i a vegades trobem dificultats en l’acció. Al punt de les 8 del vespre, quan el sol ja afluixa, el tritlleig de les campanes anuncia la sortida imminent del seguici i ens afanyem a arrenglerar-nos. Les gralles, al seu torn, afinen la tonada i comença l’exhibició.