Ara que ja ve Nadal —a Altafulla el comencem quan pleguem veles a la Festa Major, benvolguts foranis—, estava pensant que no tinc gaire clar que aquest llarg 2019 hagi servit per massa coses bones. I, després de donar-li moltes voltes, crec arribar a la conclusió que el nostre problema de base és que no sabem parlar clar.
O no en sabem, o no ho volem: una de dos. Tant és. Suposo que és més còmode amagar-se, posar-se de perfil i no donar la nota. Lícit, legítim. Ara, acabant un 2019 que no ens deixa millor d’on érem un any enrere, potser és bo que aprenguem a desfer-nos d’algun embut que altre.
És bon moment per explicar que no és més patriota qui més gran la tingui —la bandera—, sinó qui més defensi una educació i una sanitat pública en constant amenaça. I «pública» no és l'adjectiu accessori, «pública» és l'accent i la majúscula. Universal. Sovint això es fa en silenci. És cert que bordar queda bastant millor per la ‘tele’, si jo no ho he negat mai.
Parlar clar és explicar que un país no es defensa millor amb murs més alts, sinó amb mentalitats menys racistes. Que les concertines del sud són una lesió als drets humans i que qualsevol que gosi defensar la sang és un irresponsable, un sàdic i un infame. Que tancar les portes és ser còmplice de la barbàrie i que obrir els braços a l'acollida és un crit per salvar vides, començant per la pròpia.
És moment també per recordar que, a casa nostra, encara assassinen dones per ser dones cada setmana. Que la violència masclista no és ideologia de gènere, i que els privilegis latents a la societat del segle XXI encara són l’equació del sexe, raça i butxaca correcta. Una societat digna només és compatible amb una societat radicalment feminista, de cap a peus. El dubte ofèn.
I ser honest amb un mateix és no posar mai al mateix sac als companys periodistes dels demagogs propagandistes que s’infiltren i embruten la professió. Farem bé de prendre’ns seriosament això del dret —i el deure—a una informació veraç i rigorosa en temps de tempesta, que falta ens fa. El valor de ser un contrapoder. On ha quedat, allò de la «voluntat de servei públic»?
Farem bé d’aprendre a dir les coses pel seu nom i fer servir amb gust els límits d’una llibertat d’expressió que tant va costar aconseguir a miliers i milions de valents. Sense por, sense tremolors i sense frens. Brindem per un 2019 d’aprendre a parlar clar, i brindem també per un 2020 on la ultradreta torni al fosc armari d’on mai hauria d’haver sortit.