Preparat a correcuita, diligent i frenètic, revises de nou aquell horari que vas consultar anit passada, entre badalls i llum blava, horitzontal i atordit. La cèlebre web t’ho confirma, és a les 8.33, i fas mans i mànigues per arribar a ‘puesto’ puntual, esbufegant i mig suat.
Allà, la grisa estació, i els raïls que tallen la ciutat del mar, et recorden que tot allò no calia, que de nou ho has fet en va. Títol marcat, diners invertits i un comboi que, per enèsima vegada, arriba tard i indolent, com una aparició taronja i sense esma, arrossegant l’últim revolt de la via.
Renegant, resignat, la paciència i els plans acordats s’esfumen per donar pas a la incertesa, a l’acceptació negativa d’una realitat plenament injusta, als designis d’un sistema viciat, inepte i negligent. D’entrada, el Whatsapp de disculpa solca les ones amb el clàssic «perdona, arribo tard, puta Renfe 'tio'» i el mal humor t’abraça instantani com un dimoni escuat.
Les culpes i responsabilitats van repartides —n'hi ha per a tots—, però les estampes i el greuge diari esquitxen milers d’ànimes úniques, anònimes, que paguen religiosament per patir, per no viatjar o per viatjar malament. La gota xinesa, implacable, colpeja invisible demora a demora, i amplia una tradició insostenible que sembla irreversible, que ve de lluny.
Aquella RENFE, el ‘Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados’, ara sona ben bé antiga, infantil, però se’ns presenta seguida, feixuga i constant, terriblement actual. Dijous, sense anar més lluny, entre penosos retards i avaries generalitzades —imparables, infal·libles—, els passatgers quedaven penjats en la freda nit, durant més de cinc hores (!!!) dins d’un tren a Alcover.
Els lectors, davant dels fets, abdicaven a les xarxes, «la notícia seria que tot anés a l’hora!», tot dibuixant un incomprensible i menyspreable món al revés. I és que la desconfiança i el recel es retroalimenten, fagociten al subconscient un servei nefast que ens obliga, ens posterga i se’ns en fot a la cara —sobretot als del sud—, tot disfressant-ho de fatigosa ‘normalitat’.
Fins quan ho hem d’aguantar tot plegat? És tan difícil que els trens funcionin bé? Ments brillants de la política, estrategs i estadistes, expliqueu-nos-ho perquè, per a nosaltres, simples mortals tarragonins, ens és del tot incomprensible. Escolteu-nos, actueu, espavileu! O ara que hi tenim la mà trencada... cal que cremem algun vagó?