Entre que venim d'un cap de setmana fort, que a més és dilluns —un drama de per sí—, que per Carnaval tot s'hi val i que he estat tan aplicat de deixar aquest article atemporal escrit i programat des de mitjans de la setmana passada, avui us vinc a explicar que el meu criteri cinematogràfic és, si fa no fa, similar al que podria tenir una carxofa. Que no n'encerto ni una, vaja. I no és que m'hagi adonat jo solet, no del tot. «Se m'ha fet saber».
Hi pensava l'altre dia mentre mirava l'exitosa i premiadíssima 'Parasite', la pel·lícula aquella dels coreans que ha arrasat als Òscar, ha encandilat a la crítica internacional, ha despertat passions arreu del planeta però que a casa encara se la coneix com 'la dels xinets pobres' —no per racisme, sinó per facilitar-nos les coses: respecteu-nos, també—. Que la pel·lícula és bona i que és molt interessant, eh. Si aquí el problema som el meu criteri i jo, agafadets de la mà. No faré spoilers, regni la pau.
A mi ja m'agrada la crítica de classe, trobo el guió del film més que intel·ligent i comparteixo l'aposta per la llengua original. Aviam, hi ha moments en què et preguntes «i què faig jo ara, després de sopar, mirant un apassionant diàleg en coreà», però les anècdotes ja ho tenen, això. M'agrada la pel·lícula, li trobo punts molt interessants. Crec entendre-la, no com aquella del Joker on em vaig adormir just abans que passessin les coses que havien de passar i que em van haver d'explicar després (amablement) per suplir el simpàtic dèficit de son que arrossego. Aquesta vegada sí, Toni.
'Mi gozo en un pozo', que en diuen. Li faig saber a l'estimat company Dídac Montoliu, cinèfil de carnet i l'home al qual li confiaria la custòdia d'uns fills que no tinc, i es desmunta la il·lusió abans que posi el cul a la cadira. Que no, que a ell de cap manera. Que no val res, que no hi ha per on agafar-la. Tampoc vam coincidir quan '1917' em va semblar un moniato monumental i a ell gairebé li atura el cor de l'emoció. Generalment, la gent que entén del seu tema i jo anem per camins separats. Tampoc m'és una sensació estranya.
No li haurà agradat 'la dels xinets pobres', però al Dídac te l'has d'estimar i no em cauran els anells per reconèixer que no en sé de tot, que no tinc criteri i que sóc un analfabet audiovisual amb la consciència ben tranquil·la precisament perquè ho tinc ben assumit. Tant de bo tot fos tan fàcil com això: t'envoltes de gent que en sap més, tanta com calgui, i a funcionar. I quina llàstima que ho tinguem tan après en els detalls més inofensius i que en els debats més profunds encara se'ns acostumi a oblidar.