Amb Sant Joan i Sant Pere passats, reconec que tinc la mateixa il·lusió per encetar l’estiu que en els anys anteriors. No contemplo un juliol i un agost sense els seus dies eterns i les seves nits brillants. Tampoc sense fer vacances ni anar de poble en poble per tal de resseguir les meves festes estimades. I és que el ritual que repeteixo, any rere any, provoca en mi algun detall que fa, dels estius, l’època més esperada.
No puc deixar de pensar en tot allò que ja trobo a faltar i en el difícil que serà, a partir d’ara, quadrar moments i coincidències per gaudir al màxim de totes les cites ineludibles amb les quals visc la resta de les setmanes. Mirar enrere, però, és bo, i la nostàlgia dels temps passats serà la millor aliada per encadenar les vivències, en els seus diferents tipus i modalitats, que faran ressituar-me en els meus destins favorits.
Amb una batzacada com la d’avui, t’adones que vas creixent i que els plans canvien. Les prioritats traspuen les intencions i allò que fa un temps semblava fàcil ara s’ha tornat pràcticament un delit. En aquest sentit, quants de nosaltres no hem desitjat tornar als moments que fa uns mesos no consideràvem efímers?
Per això, amb l’arribada de la calor, necessitem generar una il·lusió com la del primer amor. Hem de saber saciar la set que ens deixa la sal de la platja i hem de poder recollir tota l’abundor que propicien els passeigs nocturns. Només així, i a través, de l’enyorança, donarem el millor de nosaltres per viure un estiu com els d’abans. A més, qui sap si, amb tot plegat, podrà esdevenir un dels més especials de les nostres vides.