Diria que ja s’ha comentat allò de què no serà un estiu normal. Digues-m’ho a mi, amic lector, que avui havia d’estar aterrant a l’aeroport de L’Havana i que ara amb prou feines m’hauré de conformar a trobar un foradet per escampar la tovallola a la (poca) sorra que queda a la platja del meu poble.
Jo sóc d’aquells que creia fermament que l’estiu comença a la foguera de Sant Joan. Però com que enguany tampoc tindré foguera, doncs em permetré la llicència de donar per inaugurat el meu enyorat estiu avui, dilluns quinze de juny, senzillament perquè encara no he trobat cap argument en contra. De manera, estiu meu, que siguis com siguis, benvingut arribis.
Les coses no havien de ser així, però així seran. Vindria a ser la lliçó del darrer trimestre, en el qual ens hem deixat tantes coses pel camí que d’aquesta en sortirem irreconeixibles. Qui no s’ha deixat la vergonya s’ha deixat la por, qui no s’ha deixat l’empatia s’ha deixat els estalvis i qui no s’ha deixat la salut s’ha deixat la pell. Per no parlar d’aquells qui s’ho han deixat tot i dels buits a l’ànima que a la resta ens han deixat. D’aquesta en sortim tots diferents. Les coses no havien de ser així, però així són i així seran.
Crec que el bitllet que avui signo no té cap més pretensió que posar sobre la taula un missatge d’aiguamarina: que d’aquesta n’hem de sortir adults. Ni enganyats ni autoenganyats; ni alarmats ni edulcorats, ni ingenus ni verinosos. Adults. I com a tal tractar-nos, i com a tal parlar-nos, i com a tal sentir-nos. Vius i adults, adults i vius.
Assumir les coses com vénen serà la dosi més gran de força que trobarem per afrontar-les. I afrontem-les, doncs, conscients de la dificultat d’un repte que a tots ens ha costat algun anell valuós. Si el d’aquest 2020 no serà l’estiu que havia de ser —i que ja no ho serà—, que sigui un estiu on s’obri pas la vida amb més accent que mai.
Una vida que també és una passejada per la platja, una remullada d’horabaixa, un cap de setmana al Delta o un sopar improvisat a la fresca. Que, d’entre tantes coses com hem perdut, no perdem també les ganes de saber-nos vius i de sentir-nos vius amb la fam de qui no sap que tot podria acabar-se, qui sap, un matí sobtat.
Dono per inaugurat l’estiu que m’haurà de recordar que la mar s’empassa les tempestes, que estimar és sovint un lloc i que, malgrat tots els 'malgrats', la vida continua perquè sempre serà aquest el millor dels homenatges per als qui no tindran la sort d’inaugurar un nou estiu. Quinze de juny i ja és estiu, si vols que sigui estiu quan arribi el quinze de juny. I Sant Joan només ho serà quan nosaltres vulguem que sigui Sant Joan.