Porta un cistellet a l'esquena, un peto groc i vambetes amb els cordons lligats. Una camisa d'un blanc immaculat i va a sobre d'un patinet rosa. Podria ser la descripció de qualsevol dels milions de nens i nenes que avui tornaran a trepitjar el carrer, ni que sigui una hora, ni que sigui un quilòmetre, ni que sigui per respirar aire (ara mateix sí) pur.
Però no, és un gos en patinet. El protagonista d'un vídeo al qual he recorregut en múltiples ocasions aquests dies quan necessitava calmar-me i agafar perspectiva. Em representa. Ens representa.
Inconscient del seu desenllaç fatídic, encara amb alegria i concentració un curt però intens trajecte cap al desastre, cap a la caiguda, però sense perdre l'optimisme ni la serenor. També sense fre, com si sabés que no pot fer-hi res, que ha d'anar recte i deixar-se caure. Que ja es tornarà a aixecar. Que en algun moment o altre, tot anirà bé.
I una mica tots som com el gos en patinet, delerosos d'un objectiu, d'un pla concret, esforçant-nos a trobar en algun racó una resposta que ens indiqui quin camí haurem de seguir a partir d'ara i aferrant-nos a qualsevol indici d'esperança.
Torno a repetir-ho i no me'n cansaré, la situació actual ens força a adoptar una distància nova i crítica sobre les coses i si cal haurem d'emprar mètodes enginyosos com els d'Odisseu per no deixar-nos endur pels cants de sirena constants, començant pel concepte de 'nova normalitat', el clar exemple de seduir amb paraules.
Res serà 'normal' o entrarà dins de la 'normalitat' fins que no recuperem tot el que hem perdut tancats entre quatre parets, i no estic parlant d'anar a fer una cervesa en una terrassa, sinó que no ens fiscalitzin la vida de forma gratuïta. Perquè el món, encara que sembli que no, ha seguit girant amics, i ho ha fet d'una forma molt boja...
Bé, no tinc cap ambició més que compartir els meus pensaments i, important, el gos en patinet, així que us el regalo. Gaudiu-lo i aprecieu-lo com es mereix.
— Unusual Videos (@UnusualVideos) April 6, 2020