Què ho fa que els adults acabem perdent allò que hauria de moure de forma sana el món? L'any arrenca sempre amb un recordatori íntegre de tot el que ens hauria de motivar a la nostra vida: bons propòsits, aprendre a començar de zero, marcar-se objectius i la il·lusió. Durant unes hores, tinguem petits a casa o no, tots tornem una mica a la infància embolcallats de la màgia de la innocència que ens aporten els Reis d'Orient.
Veure les cares dels nens i nenes feliços, creient en allò que és difícil de creure, ens hauria de fer reflexionar. Quan deixem de somiar? De fet, si busquem la paraula 'il·lusió' al diccionari sembla que ja des d'un bon inici ens marquem aquesta barrera: 'Error dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença'; 'Esperança sense fonament real.'
Quan l'esperança i la il·lusió deixin de ser per sistema dues metes gairebé inabastables, quan tornem a mirar el món amb els ulls transparents d'un infant, quan deixem enrere prejudicis, quan soterrem la por al fracàs, quan creiem que sí que es poden aconseguir les coses. Desperteu-me quan arribi aquest moment, perquè de reptes aquests 2020 en tenim ja masses i si no ens traiem aquesta bena dels ulls, serà complicat tirar-los endavant.