Bon dia a la vila del pingüí! Tornem a arrancar una setmana que es presenta imprevisible, més que mai. En un 2020 de 'Tria la teva aventura' no espero res, ni pronostico res més enllà de les pròximes 24 hores. Així i tot, les bufetades que m'he emportat enguany en només vint-i-quatre hores de marge han estat notables.
Al que anava. Hi ha setmanes que costa més això d'escriure aquest article. Bé, no us enganyaré, per lo general suposa un esforç titànic perquè com us vaig dir la meva opinió gairebé no m'importa ni a mi, i no he estat mai gaire de pregonar-la tampoc, però es veu que ho he de fer. I no sé ben bé què dir. O més aviat no sé ni per on començar.
Em consola el fet que crec portar el timó amb un rumb més o menys estable, amb la mar arrissada la major part del temps —tot i que últimament amb mar enorme—, però com a mínim no vaig a la deriva. I això no ho pot dir tothom, encara menys el Govern. O el Gobierno.
El retrat que està quedant de tots plegats en aquesta pandèmia és d'aquells que et mires uns anys després i sents vergonya aliena. Com us vaig dir, a mi m'haureu d'explicar moltes coses lentament.
No entraré en el tema dels autònoms, ni en l'espectacle dantesc de baralles que no interessen a ningú. Però real eh, a ningú. Tanmateix, l'últim anunci que m'ha encès les alarmes ha estat el que va fer el president Sánchez tot just ahir al vespre. Com és possible predicar un pla de vacunació amb data si, l'últim cop que ho vaig comprovar, encara no tenim ni la vacuna?
En fi, agafem-nos fort perquè, no voldria alarmar-vos, però crec que encara ens queda la pitjor part del desgavell. Vinga va, que és dilluns i almenys avui podrem anar a comentar la jugada al bar. Alegria!