Després de tres mesos de parets blanques, plats i gots, finestres i llençols, es va veure envoltada d’un verd divers, de petites criatures que treien el cap des de cada racó de la casa. Cada angle, cada gerro i ampolla buida es convertien ara en un minso jardí mandrós i lent, ben bé com la vida que corria silenciosa fora de murs i balcons.
Les textures, les existències i el ritme d’aquells éssers flegmàtics i parsimoniosos li van envair l’esperit i l’estètica, i la llar va agafar una dimensió vital i dedicada, una esplendor renovada que superava mobles dissenyats i estilosos, o qualsevol altre artifici de la modernitat, i convertia definitivament allò en ‘casa seva’.
Noms i espècies, cures i angles de llum i sol l’ocupaven entre hidrocultius menuts, regadora i aquell polvoritzador senzill, emulador de pluja fina, que abraçava fulles carnoses, especiades o flors tendres, hidratant la verdor casolana que il·luminava el seu pis estimat al bell mig d’un barri perifèric i calm.
Aquella època, aquella hibernació forçada, la van dur cap a una dedicació mera i relaxant, una existència meditativa i clara, líquida i tendra, un estat que temps abans només havia assolit en esporàdics somnis comptats. L’alegria de la seva veu, del seu cant agut i ataleiat, la van transportar per sempre cap a un preciós i assolellat oasi; cap al revelat i màgic poder de les plantes.