Algú m'hauria d'explicar a mi com ens ho hem de fer, al Camp de Tarragona, les Terres de l'Ebre i les comarques de ponent, per reivindicar-nos i defensar-nos sense que se'ns acusi de ploramiques. Si critiques que només menges merda per culpa del centralisme et diuen que només plores i que no n'hi ha per tant, que algú se l'ha de menjar; i si no dius res, encara et colguen més.
Podríem pensar que els diputats de la circumscripció de Tarragona al Parlament, sobretot aquells dels partits de govern, intercediran per evitar que, en paral·lel al Delta, desaparegui també el paisatge interior del sud de Catalunya, però no ens enganyem, seria esperar massa. Això no és nou ni ve d'ara, i la prova que no en podem esperar res és que ja passa el que passa.
Algun nostàlgic em recordarà —i si no ja m'ho faig jo sol— l'oposició local que va haver-hi a la Conca i a l'Alt Camp l'any 90 amb el Pla de Residus de la Generalitat, però jo tenia dos anys i no ho vaig viure, només me'n queden els articles de l'època i els recordatoris dels aniversaris rodons.
Es veu que hi va haver manifestacions que avui segurament es catalogarien de terrorisme perquè van tallar carreteres, autopistes i vies de tren i es va apedregar l'helicòpter de l'ara no tan honorable president Pujol. Fins i tot hi va haver dimissions en bloc d'alcaldes i, al final, retirada del Pla i de les acusacions i absolució dels implicats en les protestes, una bogeria, igualet que ara.
És una llàstima que les modes no siguin més transversals, ara que es porta tant el quilòmetre zero, estaria bé que també se'n consumís l'energia, de proximitat. Segur que són problemes que ara quan tornin a fer govern, quedaran arreglats. Els sempre prolífics consellers Calvet i Puigneró, que tantíssima feina han fet per això que en diuen 'territori', segur que es treuen de la màniga alguna martingala per anunciar als quatre vents.
Fer la feina que toca, no, però presentar la NASA catalana quan encara hi ha pobles amb connexions i cobertures deficients, tant com vulguis. I mentrestant, anar trinxant el paisatge. I ara aquí hi anava una sentència final, alguna cosa així com «massa poques coses cremen», però he decidit deixar-ho com un comentari per evitar que els abraçacontenidors provoquin que m'acabin empurant.