El petit comerç, el de proximitat, és un dels sectors afectats per una crisi que sembla que arribarà a tot arreu. En el seu cas, arriba després d'anys de maldar per sobreviure entre actualitzacions de lloguers, canvis d'hàbits de consum i grans empreses amb un múscul logístic inigualable.
Com ha passat en altres àmbits, com l'agricultura o l'ampli sector públic, el sector comercial s'ha acabat veient, des d'alguns punts de vista, com un dels que només es queixa. I ja està, això és tot. Quan els locals de les ciutats van començar a quedar buits van arribar les primeres llàgrimes.
Però res va canviar, o no prou almenys. Primer van ser franquícies i cadenes que se n'anaven als centres comercials. La dinàmica va seguir, cobrant-se empreses amb llarga trajectòria o amb molt poca, sovint per falta de relleu generacional. Ara ha arribat el següent embat, i tornen les llàgrimes.
Aquesta vegada ha arribat juntament amb una altra crisi que s'ha viscut amb constants proclames èpiques sobre l'heroisme d'alguns professionals, xarxes de col·laboració ciutadana i veïns ajudant a qui necessitava que li fessin la compra o li baixessin la brossa.
És aquest darrer ambient el que alguns comerciants confien que serveixi per salvar el sector. Que les dinàmiques de solidaritat col·lectiva es mantinguin per no fer més gros el forat de la caixa. No és l'únic que cal, però. Haver rebut comandes per Internet o telèfon, preparar-les o fins i tot repartir-les a domicili són serveis que hi haurà qui espera que es mantinguin.
I entremig, la tan repetida necessitat de digitalitzar-se, «és ara o mai», tornen a repetir alguns. I com que no és la primera vegada, el missatge perd força. L'escenari segueix sent el mateix de sempre, el de petites empreses contra companyies més grans.
La diferència amb Internet ja no és només la diferència de recursos, sinó que directament no juguen totes al mateix tauler, i queda per veure si és bo que ho facin o de quina manera. Tot aquest discurs no és nou, i de fet ja el vaig fer fa un any i mig. Poques coses han canviat, i els dubtes segueixen sent els mateixos.
Podrà adaptar-se a la venda digital, el comerç físic? De quina manera ha de fer-ho? El públic tornarà a canviar d'hàbits si ho fa? I s'hi sumen alguns interrogants nous: les eines que s'han posat en marxa ara es mantindran? Serviran les proclames més emocionals d'aquesta vegada?
Veient que en els últims dinou mesos he estat incapaç de trobar cap resposta als interrogants d'aleshores i que encara n'hi sumo de nous, no sóc gaire optimista de poder-los trobar a curt termini. Confio, almenys, que els mesos vagin passant sense haver d'escriure o llegir gaires notícies de persianes abaixant-se per no tornar a pujar.