Són molt més que pedres. I parlen. O potser no parlen directament, però sovint les acompanya una veu passional i lliurada que explica fascinants batalles d’un passat immemorable. Tenen marques, ferides, tenen vida i un caragol protector i mil·lenari a l’ombra de grans blocs calcaris.
Recordo com si fos ahir aquella nit estival i tarragonina, preadolescent, en una mena de 'tour' nocturn i guiat pel Passeig Arqueològic. La bella llum ataronjada, característica, i aquell relat d’un passat llunyà però perenne ens tenien bocabadats, encisats d’una història real que havia esdevingut nítida sota els nostres peus, intrigant i enigmàtica, esclava d’un temps implacable i d’un esdevenir capritxós.
Talment com l’avi Maranya i el seu fantasma de la Catedral, fugisser i fugaç entre amagatalls existents i gòtics, la força de la narració ens absorbia dins d’un univers tan proper com desconegut, d’una joia quotidiana que passava indemne pel nostre dia a dia, absorts pels aclucalls del futur. Ves per on, vivíem braç a braç amb el monument romà més gran fora d’Itàlia i ni ens n’havíem adonat.
Avui, ocupats com estem, mirant el món a través d’un addictiu cristall líquid, la bellesa tangible ens passa quasi sempre per alt, abandonada en quatre racons, quatre parets, silenciant aquella literatura gairebé fantàstica, tan real i sàvia, que ens regala el patrimoni. Llegia, fa res, que el pas de ronda de la muralla seria una realitat pròxima, un espai obert, i de cop em vaig transportar cap a aquella nit preciosa i lunar, taronja i plena. La veu de les pedres, un passeig ancestral, un guia entusiasta. L’apassionant història de casa nostra, de cadascú.