La molsa, el suro, el paper de plata o la palla són alguns dels materials necessaris per al ritual. En aquest sentit, una de les pràctiques més arrelades en el costumari d’aquests dies arriba en el moment de fer el pessebre. És una acció tan potent i simbòlica que en moltes cases es transforma, de dalt a baix, l’espai quotidià i s’altera per tal que aquesta mostra efímera de l’art popular ocupi un lloc principal a les estances.
Com no pot ser d’altra manera, al voltant de l’activitat es teixeixen un seguit de rols i funcions entre els participants que transcorren com un veritable joc de diumenge. Cada família té els seus i es transmeten de pares a fills, talment com si es tractés de l’herència més preuada que es pugui traspassar a les noves generacions. Així, quan fem el pessebre, tothom té el seu paper i en el meu cas el reprodueixo fidelment com si visqués encara l’any 1996.
Espero impacient la tarda del dia de la Puríssima, quan es pon el sol i el meu pare porta el verd dins d’un sac d’avellanes, que cada any és el mateix. La meva mare instal·la la garlanda de llums de colors i les fa coincidir amb la modulació del suro, sempre en el mateix ordre: la bombeta blava al riu, la vermella al foc i la blanca a l’establia. A mesura que avança l’estona, les muntanyes, la cova i l’hort s’alcen imponents damunt del moble. De mentre, jo trec de la capsa les figuretes de fang cuit i les organitzo per escenes. També preparo diversos enfilalls de paper de plata que serviran per simular el riu.
A casa meva, molts dels personatges tenen un espai i una funció insubstituïble. Per exemple, la dona del vestit verd amb la gerra al coll ha de travessar el pont, ja que ve de la font i porta l’aigua a la Mare de Déu. Del pastor que té la pell bruna n’hi diem «el jueu», per la seva lletjor que pregona els pecats que segur que ha comès, i ha d’estar amagat dins de la muntanya. I l’home del cistell, que crec que va a buscar bolets, s’ha de situar al costat de la caseta que té una torre de quatre cantons, i que és dues terceres parts més petita que ell.
La construcció del pessebre es segella, sempre, amb una gran nevada. Aquest és el gran moment de la tarda i cada any me’l reserven a mi. Així, agafo el colador de la cuina i, amb cura, espargeixo la pols per tota la superfície fins a colgar algun dels pollets del corral. Abans d’escombrar, però, la mare ha d’endevinar on he amagat el caganer i m’ha de dir si li agrada el lloc triat, ja que algun any m’ha fet notar que l’he col·locat massa a la vora del Nen Jesús. Enguany, per cert, encara no l’ha trobat.