Ja m'havia tornat a deixar l'entrega del màster pel final, com sempre, i a quarts de set de la tarda no hi havia ni Déu que em fes apartar la vista del portàtil. Bé, sí que hi va haver alguna cosa. A les 18.40 h. Boom i boom. No sé per què però vaig pensar que havia sigut alguna cosa grossa. Massa grossa. Aquell soroll tan estrident no venia del carrer, venia de més enllà. Ma mare: «Què ha sigut això!?», «No ho sé».
La reacció va ser instintiva. En comptes d'obrir la finestra, al cap de deu segons ja havíem pujat les escales i érem al terrat. No sé com, però sabíem que havíem de buscar amb la mirada el nord o el sud. El primer cop d'ull va ser en direcció la Pobla de Mafumet: res. Mig segon després, cap a Tarragona. Una enorme flamarada sobresortia només 5 o 6 quilòmetres cap enllà. La columna de fum negre començava a pujar cel amunt.
Hem nascut, crescut i viscut entre xemeneies que fan fum, claror i pudor, de gener a desembre. Que hi ha vegades que a l'estiu no pots dormir amb la finestra oberta perquè la ferum se t'enganxa als llençols o la remor de les xemeneies se t'incrusta a les orelles.
Hem nascut, crescut i viscut entre químiques i petroquímiques. Absolutament tots tenim un familiar o amic que hi treballa. O més d'un. L'esgarrifança que et recorre el cos quan no saps a quina empresa pot haver sigut. Pel cap et passen mil noms i cognoms. L'angoixa d'agafar el telèfon i esperar que l'altra persona despengi: «Estàs bé?». Per sort, la meva amiga ho estava.
Els primers minuts van ser terribles. Sabíem que alguna cosa havia explotat al Polígon Sud, però no sabíem què ni quan. De fet, no ho vam saber fins força estona després. Seguíem al terrat, i tampoc sabíem què era el núvol de fum que cada vegada s'alçava i s'eixamplava més.
L'experiència a la redacció em va fer saber que en casos com aquest, Protecció Civil acostuma a donar la informació força ràpid a través de Twitter. Les ràdios i mitjans locals van fer una feina esplèndida a l'hora de comunicar a la ciutadania què estava passant. Al cap d'una estona, Protecció Civil va demanar als ciutadans de diverses poblacions que es confinessin a casa seva.
Hem nascut, crescut i viscut amb les petroquímiques i els simulacres. Aquelles sirenes instal·lades al poble, però, no van sonar. Per què Protecció Civil demanava que ens confinéssim per possible risc químic i les venerades sirenes, no estaven sonant? Què era aquella contradicció? La gent que o una ràdio a prop, com sabia que s'havia de confinar? No les van fer sonar perquè només era per precaució? O potser per no sembrar el caos? Les sirenes també poden servir per això. Les coneixem, convivim amb elles, sabem què hem de fer quan sonen, ho portem mamant des de fa anys.
El PLASEQCAT no va funcionar com estava previst. Si emergències no sabia si el núvol era perillós, per què va demanar confinament en un primer moment? En situacions d'emergència, els primers minuts són clau. Si no rebem informació o no en rebem de coherent, és molt pitjor que no pas que sonin les sirenes. Encara que després s'hagués confirmat que no hi havia perill.