Que es veu que he d'opinar. Que aquesta petita finestreta de la qual disposo setmana sí setmana no, l'he d'utilitzar per explicar-vos què en penso de les coses que ens afecten. Si crec que per Sant Pere s'hi haurien pogut escarransir una mica més i fer ni que fos uns focs artificials, si penso que és evident i immoral deixar en segon pla la mort per passar-hi per davant la gana i continuar amb la maquinària engegada de la 'vida normal', si veig que en la pandèmia alguns han trobat el millor aliat per passar la cortina i ajornar el debat sobre la petroquímica que va posar damunt la taula l'explosió d'IQOXE, si opino que la gestió comunicativa del Departament de Salut durant aquests mesos em fa venir mal de panxa.
Si crec que no passa res si la vida que passa, s'encalla. Si un any no hi ha festes majors, o discoteques, o bodes, o celebracions, o piscines, o platges, o vacances a Bali no és tan greu. Que, en principi, l'any que ve seguirem aquí i ja tindrem temps de tornar a fer les mateixes coses que religiosament ens fan gaudir de l'estiu, tal com si seguíssim un culte que ens obliga a ser feliços amb la calor i a esprémer cada minut com si fos l'últim, perquè després de l'estiu ve la tardor i amb ella la malenconia i no ens podem permetre malgastar aquests tres mesos.
Es veu que és important que faci ús dels meus arguments per intentar exposar els meus punts de vista que vés a saber a qui deuen importar, si a mi m'importen només per ser una persona amb unes conviccions i funcionar d'una certa manera en el meu dia a dia. «Títol, introducció, tesi, argumentació i conclusió» en primera persona del singular. I que no, que això no és la sala del psicòleg i he de deixar d'abocar aquí els meus relats i balanços mensuals i sentimentals, perquè encara importa menys si crec que el juliol ha estat fugaç o si la Covid-19 no ens ha canviat ni un bri, tal com m'esperava.
Opinar és gratis, diuen. Però no, no crec que ho sigui. Opinar compromet, i està bé que així sigui, però dotar de tal lleugeresa l'opinió ens ha portat a omplir els mitjans de segons, minuts, hores i pàgines de crítiques inútils, buides i sense formació ni base prèvia. Converses de barra de bar que tenen el segell d'expert que els certifica per poder predicar el que pensen de forma pública, sense ser conscients que les paraules poden ser enverinades i que la gent compra el relat si li agrada, sigui verídic o no. Amb arguments o sense.
Els joves, ara a l'ull de l'huracà, són el blanc fàcil de les crítiques per la seva inconsciència sobre la gravetat de la situació i la seva insultant forma de fer gala de com de bé els queda la vida, que una pandèmia no els aturarà de sortir al carrer a tragar litres d'alcohol. En ells recau ara tot el pes de l'opinió, que com que és gratis, doncs l'utilitzem per generalitzar i estigmatitzar.
A la gent li agrada massa escoltar-se, però massa poc escoltar. Així que, conclusió, opino que opinar no és gratis i que si d'aquí a dues setmanes tinc sobre la taula un tema que em remogui per dins i sobre el qual disposi dels coneixements suficients com per a abocar-vos les meves dèries, no ho dubteu, opinaré.